I a vegades ens en sortim

-No t'enfadis, mama, que estem de vacances!

Així es difícil enfadar-se... com diu el Joan, no sé si enfadar-me o posar-me a riure. Una amiga que passava una mala època amb la seva filla em va dir "és la meva filla i no la suporto", em va semblar molt fort, en aquell moment, però de vegades hi penso, quan em treu de polleguera, i l'entenc. És un moment, potser una època, però després arriba un moment, una època, que no pots evitar riure o fer cara d'embadalit.

-Vull vull vull, puc puc puc.

Ens hem inventat aquest mantra perquè la Sara s'adoni que ha de dir menys "vull" i més "puc". És com un joc però comença a funcionar, crec. L'altre dia, en una botiga vaig sentir "puc tocar això, mama?" i vaig pensar en la cançó dels Manel, a vegades ens en sortim. Una altra mare em va dir fa poc "vaig veure que em manava i que no podia ser, vaig començar a insistir en les paraules màgiques: sisplau i gràcies". Doncs això mateix. Suposo que tenim por que es converteixin en petits tirans.

La Care Santos, a Supermares!, parla de l'autoritat i cita Hannah Arendt "Els nens no poden rebutjar l'autoritat educativa com si estiguessin en una situació d'opressió per una majoria adulta, si bé en les modernes pràctiques educatives s'ha aplicat aquest fet absurd de tractar els nens com si fossin una minoria oprimida que necessita ser alliberada. Els adults han rebutjat l'autoritat i això només pot voler dir una cosa: que es neguen a assumir la responsabilitat del món al qual han portat els seus fills."

Recordo que em va frapar l'episodi protagonitzat per Eulalia Ramon a la pel·lícula Dones, de Judith Colell, d'una mare que fa l'impossible per donar un caprici al seu fill i que quan creu que ja l'ha fet feliç, el nen li demana una altra cosa. Uf! més que ciència ficció quotidiana, això seria un thriller quotidià.