divendres, 18 de setembre de 2009

Sisplau

-I per què es diu "sisplau"?
-Perquè quan una persona demana una cosa...
-I com es diu la persona? mama? papa? Lucía? Judit? Martina? iaia? Albert? Iona?

La conversa s'ha perdut en la quantitat de noms i possibilitats que podia tenir la nostra persona genèrica, protagonista de l'explicació que no he pogut acabar. I li hauria volgut donar una explicació certa, clara i entenedora del fenomen de la cortesia, del "sisplau" (acceptem la forma "fossilitzada", bonica expressió, del "si us plau", després de visitar el blog dodellengua).

La cosa seria que demanem un esforç a una altra persona i, reconeixent-ho, formulem una paraula màgica que activa la voluntat de fer aquest esforç. Això em fa pensar en la filosofia del llenguatge, en aquelles paraules o locucions performatives, que fan coses. Vaig a consultar un moment la xarxa i torno amb una font autoritzada, que era Austin, sobretot.

Copio de la wikipèdia:

"El punto de partida de Austin es la crítica a los filósofos que erróneamente supusieron que la única relevancia de un enunciado es describir algún estado de cosas o enunciar algún hecho. Esta suposición conlleva cometer lo que Austin denomina "falacia descriptiva", esto es, obstinarse en que sólo mantienen interés teórico los enunciados descriptivos. Frente a esta posición Austin plantea la existencia de dos tipos de enunciados: constatativos y performativos. Los primeros los utilizamos para describir determinadas cosas; con los segundos no se constata o describe nada sino que se realiza una acción."

Quan ensenyem a parlar als nens, quan els eduquem (o intentem educar-los) ens adonem (encara més) d'aquest poder que tenen les paraules, i no només quan donem una ordre sinó de maneres més subtils. Quan diem "t'estimo", per exemple. L'altre dia m'explicava la mama Maria el que li va dir el seu fill de 3 o 4 anys (ara adolescent), un dia que va saltar sobre el seu llit a primera hora del matí: "què fas aquí?" li va dir ella, "mira, estimant-te!" (crec que era amb signe d'admiració).

P.S. Realment no sé per què li veien dificultat a trobar més interessants els enunciats performatius (ah, interessants a nivell teòric, això ho explica tot... ).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada