Primera presentació: uf, va dir ella!

Va ser dissabte passat i va anar molt bé. Quinze dies abans vaig tenir una mena de pànic escènic avant la lettre (però si jo soc tímida de mena, per què m'he embolicat a fer aquest sarau??). 

Això, mentre pensava què havia de comprar, a qui li havia de dir i començava a escriure el que volia dir. I sí, al final va ser bonic. Va venir quasi tothom (a veure, tothom és impossible) i em vaig sentir tant a gust que vaig gaudir fins i tot les preguntes.

I perquè la gent no era hater sinó liker ;)

Només en queda una i avall.

Molt ben acompanyada de la Débora Castillo, una de les meves dues fades socràtiques, i el Germán Bartolomé d'El Punt Volat.

Al Centre Cívic Cultural Can Clariana (CCCCC, dues C més que el CCCB). En comptes de venir menys gent de la confirmada, en va venir més (misteris de l'univers).

                                  A veure si voltes una mica, noi.

Atenció al moment umbralià (que serà molt pitjor el proper 29 de març):

Si voleu i podeu, blogueres i bloguers, jo encantada de la vida. Petonets!

Un segon abans de passar-te

Em diu una amiga a l'hora d'esmorzar que ha llegit no sap on que en l'obra d'art s'ha de posar el punt final just un moment abans del final, de la perfecció, diguéssim. En la pinzellada o en el text. (També m'ho va dir un escriptor: hi ha un moment que més que millorar, empitjores). Una altra amiga afegeix que clar, que és com en el menjar: diuen que no t'has d'afartar sinó que t'has de quedar amb un punt de gana. 

Potser amb el menjar és més fàcil, penso, perquè és fisiològic, però amb una pinzellada o un text ho trobo molt difícil. Hi ha allò de voler acabar rodó, inapel·lable, definitiu, almenys a mi em passa. I, alhora, sé que és impossible aconseguir-ho, per tant, et pots passar tres pobles. És curiós que una cosa (relacions, també?) sigui millor quan no pretens que sigui perfecta, no? Potser, almenys, menys estressant!