dimecres, 12 de novembre de 2014

Autoconeixement infantil

- És que, mama, jo sóc com la tieta Esther, m'agrada la música comercial!

Sí, senyora, sense complexos. Ja va cap als 8 anys i li agrada el que li agrada. Ja li pots posar Manel, La Iaia, Lou Reed, Jimi Hendrix... que ella vol Violetta i les cançons d'Eurovisió. Sí, val, això ho ha tingut a l'abast, o ella s'ho ha buscat, o les dues coses. Però també ha anat al Sònar Kids i a un festival per a nens on tocava el Joan Colomo... Bé, esperem que no sigui greu, la veritat és que em fa una mica d'enveja aquest grau d'autoconeixement que té (i la música només és un aspecte, l'altre dia em va dir que no volia que l'apuntés a un curs de filosofia per a nens, que jo trobava tan interessant, "no has d'escollir per mi", em va dir...). A mi em costa tenir les idees tan clares. Potser puc aprendre d'ella, a veure, posarem una mica de Violetta, que potser veurem la llum:



I diu alguna cosa així "yo no soy un zombie, yo no soy un robot, hago mi camino y descubro quien soy, soy única, soy única" La Violetta també ho té clar. Crec que serà apoteòsic quan anem a veure-la al Palau Sant Jordi. El meu objectiu és que llavors ja m'hagi fet una personalitat clara i sòlida i pugui estar a l'alçada de l'ídol de la meva filla, amb dignitat. Em queden 2 mesos.

PS. Ara, l'hauríeu de veure ballar i cantar, brutal!

PS2. No deixa de ser curiós que la música més comercial passi el missatge que has de buscar el teu camí únic...

22 comentaris:

  1. El teu darrer post scriptum em deixa perplex i reflexiu. Pot la música comercial no ser banal o frívola? I encara preguntaria més. Pot no banalitzar un tipus de música força superficial un missatge que es pot llegir amb profunditat?
    Sempre hauria respost NO, però si la Sara li troba densitat i vàlua, m'ho hauré de replantejar.
    Quin plaer va ser trobar-la en una intersecció de la meva vida! Sospito que està destinada a ser una veritable filòsofa... O allò que ella vulgui, carambes!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Eduard, no sé si li troba densitat i vàlua, jo crec que li troba emoció i autoafirmació, la veritat és que està una mica rebel últimament, marcant terreny, suposo que s'està fent gran... De moment canta i balla molt bé, ha tret un 10 a música, no m'estranya, amb tanta Violetta... :) Sí, el dia de la presentació es va portar prou bé!

      Elimina
  2. Fa molts anys que soc carn de canó de la música comercial. Fins ara em pensava que era perquè no tenia criteri musical, però la Sara m'ha obert els ulls (una vegada més)!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs ja veus, Pons, ara que tens la revelació de la Sara, has de proposar que aquesta sigui la banda sonora del pastafarime....

      Elimina
  3. Mentre la tal Violetta no faci com la que la va precedir i passi de fer cançonetes per nens a ser la marrana que intenta escalfar el personal amb zero sex appeal, anirem bé. En la música comercial també hi ha alguns bons missatges, però has de rebuscar bé. El problema és posar-li Manel, és clar. Si li posessis Antònia Font no renegaria tant.

    Està molt bé que tingui les idees clares, però voler-la apuntar a un curs de filosofia per nens i nenes... uf... n'hi ha algun que s'hi apunti voluntàriament? A mi em sembla que no... Tot i que no dubto que ha de ser interessantíssim!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Nooo, marrana no, que la Violetta és molt bona nena (una mica crescudeta al costat de la Sara, això sí).

      Hahaha, havies de treure els Manel, eh? Ai quins temps quan tota la família cantàvem al cotxe Al mar, Al mar! I el curs de filosofia... la veritat és que hauria de ser directament per a pares nostàlgics del tema, però m'he quedat amb les ganes de saber com ho deuen fer. Voluntàriament... no crec però igual després s'ho passen bé!

      Home, el missatge aquest de sigues qui ets és un clàssic, fins i tot la Disney se n'ha adonat!

      Elimina
  4. M'agrada la Sara! De vegades ens amaguem del que ens agrada per por del què diran o què pensaran els altres. Recordo que de petita jo volia ser perruquera i deia que no m'agradava llegir. A l'escola m'ho van treure del cap de seguida. Potser és que no ho tenia tan clar com em pensava o simplement que em vaig fer gran i els gustos van canviar. Sigui com sigui, vaig a escoltar una estona la Violetta per si de cas ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Caram, Sílvia, quina perruquera no lectora més rara que has sortit!!

      Sí, nosaltres en principi no som molt de música comercial, però se'm queia la bava veient Pablo Alborán amb ma germana, així que no sé no sé, tampoc som tan alternatius, tampoc no sé si cal... hi ha molta música comercial "objectivament" bona, com els Beatles, no? I Violetta... és que té uns missatges la mar de profunds!

      Elimina
  5. A mi de petit se m'enganxaven les cançons dels anuncis de la ràdio.
    Un dels èxits més sonats: "El Nido de los retales no deje de visitar, retales a poco precio seguro que encontrarà..."

    ResponElimina
    Respostes
    1. El Nido de los retales! Això és molt exòtic, i no es pot negar que comercial també! Jo també escoltava una música comercial fantàstica: Los Diablos! Un rayo de sol, Sol, amor y mar... oh, això sí que era bona música! Calla, que potser la nena ha sortit una mica a sa mare :0

      Elimina
  6. M'agraden les criatures amb criteri propi, que tenen les coses clares, o sigui que, bé per la Sara! Això de la música és molt personal, és important aquella que et transmet alguna cosa i per això és normal que triomfin tots els estils...I jo també recordo que els anuncis de la radio no te'ls treies del cap!
    Petonets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, sí, té les coses clares, a més té clar que s'està fent gran, per no dir que s'ha fet gran, això té alguns desavantatges, perquè abans volia que l'acompanyés a l'hora d'anar a dormir i estàvem una estona juntes, i jo li deia, va, que he de marxar, i ara quasi que em fa fora! En fi, que ha de ser així... i m'agrada que li agradi la música (la ràdio no l'escoltem, pràcticament, encara fan l'anunci de al ladito de la Caixa?). Petonets, M. Roser!

      Elimina
    2. Jo ara la radio tampoc l'escolto gaire, (als matins a la "Terribas") i d'aquells anuncis amb tanta gràcia, ja no en fan...
      Yo soy aquel negrito del Africa tropical,
      que cultivando cantava la canción del Cola Cao...
      La tableta Okal es hoy el remedio más sencillo,
      yo a ninguna partr voy, sin llevarla en el bolsillo...Amb la seva música característica és clar i això només són "dos botones"...

      Elimina
    3. Doncs potser és un gènere a reivindicar, M. Roser, anuncis amb gràcia, que s'enganxin... comercials? sí, descaradament!

      Elimina
  7. Genial la Sara! M'agrada les idees tan clares que té i la personalitat que demostra.
    El fet de que li agradi la Violetta és com el xarampió, que es passa a certa edat, com quan a les nenes els hi agrada el rosa. Les meves netes també n'eren fans de la Violetta i em bombardejaven amb les seves cançons, que, la veritat, tampoc estan tan malament per nenes de vuit anys.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em sembla que a part de la música i el ball, la sèrie té elements que les atrau i que tenen a veure amb això de començar a fer-se grans, la relació amb les amigues, la relació amb els nois (que provoca entre curiositat i vergonya), amb els pares... i la música, suposo que ja s'anirà obrint a més tipus... tens raó, tampoc està tan malament.
      Sí que té les idees clares, en això ha sortit més al seu pare ;)

      Elimina
  8. Ostres, doncs si també t'has d'aprendre la coreografia en dos mesos ja pots començar a anar al gimnàs, quina energia tu!

    Doncs està molt bé saber què es vol, i sobretot no tenir vergonya del que ens agrada i del que no, I si és comercial, doncs que ho sigui, que no tenim perquè aparentar que som superespecials i diferents de tothom.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ahhhh, no em diguis que m'he d'aprendre la coreografia (ara ve la icona aquella de la por).

      Sí, està bé, dir el que t'agrada i no fer veure el que no som. Ahir la vam portar a un concert de la Joana Serrat i es va avorrir bastant, llàstima, perquè es bona, però esclar, no té la marxa de la Violetta. Petonets, Laia!

      Elimina
  9. la Sara demostra tenir una personalitat ben definida , està molt bé que tingui clar que li agrada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, em fa gràcia, perquè no ha sortit gaire a mi en això. Ara, ballar i cantat també m'encantava de petita (ara ja em costa més moure el cos...:)

      Elimina
  10. Per cert... M'he animat a fer un relat sobre el Zurich! Te l'enllaço aquí

    ResponElimina