dissabte, 6 de juliol de 2013

Aferradetes à Caen


Fa uns dies que tinc un post que vol sortir i ara sa lluna m'ha donat la inspiració (no és ficció, emperò).
 
Aquest estiu anem a França, a París i a Caen, i un dels motius és veure els meus tres amics francesos, els que vaig fer a l'Erasmus a Caen, fa 20 anys. Tres súper aferradetes que tenen la seva història, o ja, prehistòria:
 
-Marina: estava jo perduda buscant la biblioteca de la universtitat de Caen quan se m'acosta una noia molt dolça (la Marina és de les persones més dolces que he conegut mai) i em pregunta si em pot ajudar. Sí, i tant, i no només em va ajudar a trobar la biblioteca sinó també a dir "aller au toilette" i no "à la toilette" o a agafar apunts de manera més rápida. S'ha de dir que la noia ha estat una mica com el Guadiana durant tots aquests anys, però crec que ara la tinc ben controlada gràcies al Facebook (gràcies, Zuckerberg).
 
-Patrick: estaba jo comprant com una desesperada en una llibreria de Caen, poc després d'arribar a la ciutat, quan arribo a la caixa i el dependent em diu que em falten xx francs (francs!!) i jo que em miro el moneder per tots els racons possibles i... ni de conya (ni targeta, en aquella època). Faig cara de a-veure-quins-llibres-totalment-imprescindibles-deixo-ara i se m'apropa un noi que no conec de res i em diu que em paga el que falta, que ja l'hi donaré a la universitat, que li sembla haver-me vist per allà. Doncs sí, aquest és el Patrick, un sol de persona humana amb qui després ens vam fer noviets, estava cantat.
 
-Flo: estava jo rient com una loca un dia, amb la consciencia una mica alterada, quan apareix la Flo, també amb la consciencia alterada perquè s'acabava de barallar amb la seva parella, amb una cara de mala llet impressionant (la seva parella era el germà del Patrick, amb la qual cosa com a cunyades no auguràvem un gran futur). Però després, la química o la física o digueu-li com vulgueu, va fer créixer una gran complicitat entre nosaltres. Fins i tot vaig contribuir a que es decidís a venir a viure a Barcelona (ara viu a Buenos Aires, no saps mai per quins camis -camins, somnis i promeses- et portarà la vida).
 
Bé, doncs amb aquestes tres personetes ens aferrarem. No sé si igual que en el dibuix, que ja m'agrada, però alguna cosa així.
 
PS. Si no hagués fet aquest Erasmus a França, probablement la meva vida seria molt diferent. D'entrada, segurament no treballaria on treballo des de fa 20 anys. Em van agafar perquè parlava anglès i també francés.
 
 
                         En Gainsbourg, una de les descobertes d'aquella época.


                       "Camins", dels Sopa, una bonica cançó, sí senyor.


                                   Sliding doors (Dos vidas en un instante)

30 comentaris:

  1. Si no haguéssim fet totes les coses que hem fet al llarg de la nostra vida, segur que tot ens hauria canviat molt. Un tema prou interessant de tractar, com els diferents camins que hem triat, per petits que siguin, ens han modificat la perspectiva vital. Pensa en qualsevol cosa i veuràs com et surten molts 'si no hagués fet allò, no hauria...'.

    Però prou filosofia avui, un post a les 10h del matí. Vaig a eixugar-me les llàgrimes.

    Segur que serà una trobada fantàstica, a més, repetint escenari. Es nota que et fa il·lusió, així que gaudeix-ne tant com puguis.

    ResponElimina
    Respostes
    1. hahaha, post, comentari i recomentari abans de les 11 del matí, què ens està passant??? Refes-te, que has de pensar molt sobre això que dius dels camins de la vida (si m'he posat el vídeo de Sopa de Cabra i tot!)

      Sí, sí, hi ha aquella peli, com es deia, de la Paltrow, "Dos vidas en un instante", explica dues línies posibles de la vida, arran d'un segon de diferencia, imagina't la de la camins, gent, històries, feines que haguessin pogut ser, eh? però aquestes que han estat están molt bé :D

      Moltes gràcies, serà fantàstic, segur!

      Elimina
  2. Mira, vaig a penjar la cançó dels Sopa, pim pam (però això que has de fer els camins sol... jo millor en companyia, si no et sap greu, Quintana).

    ResponElimina
  3. Quina facilitat per fer amics! Jo sóc més solitària. Són històries, les que expliques, molt maques.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Helena, sí, són històries maques i la gràcia és que hem anat mantenint el contacte... de fet, ja vaig pujar fa 10 anys, i la meva intenció és anar pujant cada 10 anys fins als 90, plus o moins... ;)

      Solitària, però també sociable, que t'he tingut a prop!

      Elimina
  4. unes aferradetes impressionants per a recordar i conservar ! què faríem sense la bona gent? hi ha trobades que ens canvien la vida!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, és curiós com comencen les coses, això ho veus després, esclar, a França vaig trobar gent molt maca, a més d'aquests tres indígenes... Sí que hi ha trobades i situacions atzaroses que ens canvien la vida, o que canvien la vida dels que ens envolten d'una manera que fa por i tot! Però com que tot passa com si hagués de passar, doncs benvingut sigui!
      Petons, Elfree, encantada d'haver-te trobat mig per atzar mig pel destí :)

      Elimina
  5. És una bonica història a tres bandes, Gemma! M'has fet pensar en el meu Erasmus i en com agraïa la gent amable que m'ajudaven al principi quan era incapaç de fer-me entendre amb el meu alemany de llibre. Fa un any vaig veure una companya que és d'Almeria però que es va quedar vivint allà, m'ho has recordat i m'has fet somriure. Bon retrobament! Un câlin :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres, amb l'alemany encara et deus sentir més desamparada.. És una bona experiència, eh? un dia d'aquests ens ho expliquem... A la teva companya d'Almeria sí que li va canviar la vida del tot!

      Gràcies, eine Umarmung! (això diu l'oncle Google :)

      Elimina
  6. Vaja! Un Erasmus d'allo més interessant. El Gainsbourg es tot un personatge de la França, i amb la Brigite Bardot, ara defensora de les foques i militant de dretes, aleshores musa de la novelle vague.
    I Sliding doors te molt bona pinta, no la coneixia.
    A mi sempre m'ha agradat molt França, el que no m'agraden son els francessos...es broma, alguns francesos no m'agraden, la resta son bellísimes persones que son "capasos" de convidar-me una setmana a casa seva sensen coneixem de res, només perquè no tenia Hotel i estaven tots plens.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo només m'he trobat un francès a la vida que no m'ha agradat, vaig anar a l'estand d'Unifrance a fer un encàrrec i el noi, amb un to arrogant i finolis, em diu "Mais vous êtes qui, mademoiselle?" i no va afegir "mindundi" perquè no coneixia la paraula (la veritat és que em sentia una mindundi, potser per això me'n recordo!).
      El Gainsbourg, quin personatge, té molt bones cançons, més enllà del "Je t'aime, moi non plus" (també té autèntics bòdrius) i sempre envoltat de belleses (algunes han evolucionat malament, com la Bardot, efectivament...)
      La peli te la recomano, un experiment que només es pot fer en la ficció!

      Elimina
  7. Sí, de tant en tant trobem una persona que ens fa l'ullet sempre pensant bé, i ens diu que té un racó de la seua vida que pot compartir-la amb nosaltres, ja siga a través d'Internet com tu i jo o a través de formar una vida en comú com la meua dona Margarita i jo, els amics són com una planta que cal regar de tant en tant, tot i que de vegades poden arribar a ser massa egoïstes, jo en tinc alguns exemples, però per regla general els que ens fan emprempta els recordem tota la nostra vida, i ja en tinc molts d'anys, jo també tinc els meus amics i tu entre ells que em fan sentir tots els dies que no estic sol, que algú s'ha recordat alguna vegada de mi i m'ha tingut entre el que pensava, entre el material, ara que tots estem tant científics, entre el material que movia.

    Una abraçada ben afectuosa des de València, o millor una aferradeta des de Russafa.

    Vicent

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, sí, una aferradeta, Vicent.
      Els amics s'han de regar, és veritat, es pot fer presencialment (recomable almenys de tant en tant!), virtualment, per telèfon, per telepatia (aquest mètode no està demostrat que funcioni, però jo crec que de vegades, sí).
      I deixar-se empremta és una cosa bastant misteriosa, realment, té alguna cosa de natural, que ve sense esforç i alguna cosa de voluntat, no és tan diferent de la parella, com dius...

      Elimina
  8. Quantes coses ens ofereix la vida, oi?
    Saps? Com jo crec molt, molt, molt en l'amistat, he trobat aquestes petites-grans històries molt emotives i tendres. Que sigui per molts anys més!!

    Gràcies nina!
    Aferradetes.:)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies a tu per la inspiració, lluna, aquestes petites-grans històries estaven esperant aquesta imatge de l'abraçada per sortir del meu cap ;))
      L'amistat és de les coses més maques que hi ha, i tant, aferradetes!!

      Elimina
  9. Unes històries molt boniques i més perquè són reals...A la vida segons quin camí agafem, després viurem diferents vivències, però no sabrem mai , per sort , quin hauria estat el millor( Com la noia de la peli)...Gaudim tan com podem del que hem triat, voluntàriament, ho portats per les circumstàncies...
    Em quedo amb aquests camins dels Sopa, que a mi no m' importa fer-los sola, si són vora les estrelles!!!
    Aferradetes, vora les estrelles.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, la pel·lícula m'agrada perquè posa en ficció una cosa que a la realitat és impossible, però que pots jugar a pensar. Jugar, perquè si ens diguessin que hi ha hagut un error còsmic i que hem de viure una altra vida tampoc ens agradaria, almenys a mi. Hi ha una altra pel·lícula que fa un experiment que m'agrada, "Melinda i Melinda" del Woody Allen, es tracta de viure la mateixa història, ara com a comèdia, ara com a drama, em sembla genial, ostres, com m'estic enrotllant, no?
      Doncs fem els camins com ens vingui més de gust, i vora les estrelles, millor, sí ;) Aferradetes!

      Elimina
  10. Hola Gemma, m'han agradat molt els teus relats. Els he llegit com si fossin un petit guió d'una pel·lícula que ens parla de l'amistat. Que us sigui grata la retrobada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ah, doncs ja m'agrada que semblin el guió d'una pel·lícula que parla de l'amistat, perquè parlen d'amistat i jo sóc una mica pel·liculera ;)
      Gràcies per passar per aquí, Consol, i pels desitjos, ens veiem pel barri.

      Elimina
  11. Hi ha persones que arriben de la manera més inesperada i que resten per sempre, que ens xoquen i ens fan créixer. I a Caen en vas trobar tres!!

    Molt bon viatge i molt bones aferradetes amb tots tres!!!! Segur que serà un estiu fantàstic.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, rits, segur que serà un estiu fantàstic, sí, repartirem el bonheur d'estar a França amb Eurodisney, alguna megacompra musical i/o audiovisual a París, etc. :DD

      Que et vagi molt bé, també, i si trobes alguna personeta especial, millor :)

      Elimina
  12. Justament fa 5 dies vaig estar a Caen, però no vaig tenir temps de conèixer a ningú dallà, només vaig conèixer els núvols permanents de Normandia...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això sí que és una coincidència megacòsmica, Pons! Espero que t'agradés la ciutat, amb el seu château, St. Pierre, el bar l'Equip, els núvols, segur que ho has deixat tot tal com estava, no??
      Benvingut!

      Elimina
  13. Llegint-te, sento nostàlgia pel que no he fet: un Erasmus. A la meva època no n'hi havia, és clar. No érem a la CEE. He fet un leonardo, que és com un Erasmus de funcionaris d'una setmana, i a París, amés. Però no dóna temps de fer noviets -afortunadament!-. La que ha acabt l'erasmus fa uns dies (i per tant està en plena depressió post-Erasmu) és la meva filla...
    Doncs, res, que et vagi molt bé aquest retorn de tornada en la direcció d'una nostàlgia real. I que ens l'expliquis bé 8si vols, és clar...)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ai, la teva filla acaba de tornar d'un Erasmus... que bonic, veus, pots viure una mica a través del que ha viscut ella... no, no pots, és broma :D

      Bé, una setmana de funcionaris a París també té la seva cosa..., mira, m'està entrant nostàlgia del Leonardo!

      Moltes gràcies, Eduard, crec que anirà bé, sí.

      Elimina
  14. Glòria, no sé per què no s'ha publicat el teu comentari. Gràcies a vosaltres per deixar-me'ls compartir, els records :) Una aferradeta!! i que tinguis un dia fantastique!!

    ResponElimina
  15. La trobada en un llibreria amb el Patrick em sembla d'un romàntic total, si no ho haguessis escrit tu, t'ho hagués preguntat jo..si us vau fer noviets.
    Jo també vaig fer un erasmus!!!!... a Roma...però això és un altre tema, vaig aprendre a parlar italià ràpid, molt ràpid....van ser com unes: "Vacaciones en Roma".

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, és com de comèdia romàntica :)
      Ei, Erasmus a Roma, bella!! I encara el parles ràpid? jo tinc molt rovellat el francès, espero que tinguin pietat de mi!

      Saps, avui precisament he llegit que el programa Erasmus ha arribat als 3 milions d'estudiants des del 1987. Espanya és la destinació més escollida i també l'Estat que més estudiats envia. I que Erasmus + substitueix l'actual Erasmus (també el Leonardo, que deia l'Eduard, i altres programes), a partir de 2014 i fins al 2020. Serà per estudiar, fer pràctiques, ensenyament, voluntariat...
      Bref, un gran invent.

      Elimina
  16. Caram, quins records tan bonics del teu Erasmus, i sobretot, quines persones tan fantàstiques t'hi vas trobar. I el més bonic de tot és que miris de cuidar aquestes relacions (perquè les relacions s'han d'anar regant, si no es marceixen).

    Jo vaig fer el meu Erasmus fa 11 anys a Estocolm. M'hi vaig trobar molt bona gent també. Malauradament ens hem anat separant bastant i ja només mantinc un contacte força irregular amb un parell de catalans que també vaig conèixer allà. Genials els dos!

    Un austríac molt bon nano i un grec absolutament divertit els he anat perdent més de vista, tot i que, de tant en tant, cau algun correu!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Porquet, em fa il.lusió el teu comentari perquè recordo que també n'has parlat, de l'experiència, al teu blog... A veure si t'animes i passes un correu a aquests que tens més despenjats :)

      A mi també em fa il.lusió conèixer els fills que encara no conec (en conec la meitat), crec que jugaran tots la mar de bé en la llengua universal dels nens!

      Qualsevol diria que vam fer un Erasmus per estudiar, no?! (que també, Eduard, també... ).

      Elimina