Aferradetes à Caen

Fa uns dies que tinc un post que vol sortir i ara sa lluna m'ha donat la inspiració (no és ficció, emperò).

 

Aquest estiu anem a França, a París i a Caen, i un dels motius és veure els meus tres amics francesos, els que vaig fer a l'Erasmus a Caen, fa 20 anys. Tres súper aferradetes que tenen la seva història, o ja, prehistòria:

 

-Marina: estava jo perduda buscant la biblioteca de la universtitat de Caen quan se m'acosta una noia molt dolça (la Marina és de les persones més dolces que he conegut mai) i em pregunta si em pot ajudar. Sí, i tant, i no només em va ajudar a trobar la biblioteca sinó també a dir "aller au toilette" i no "à la toilette" o a agafar apunts de manera més rápida. S'ha de dir que la noia ha estat una mica com el Guadiana durant tots aquests anys, però crec que ara la tinc ben controlada gràcies al Facebook (gràcies, Zuckerberg).

 

-Patrick: estaba jo comprant com una desesperada en una llibreria de Caen, poc després d'arribar a la ciutat, quan arribo a la caixa i el dependent em diu que em falten xx francs (francs!!) i jo que em miro el moneder per tots els racons possibles i... ni de conya (ni targeta, en aquella època). Faig cara de a-veure-quins-llibres-totalment-imprescindibles-deixo-ara i se m'apropa un noi que no conec de res i em diu que em paga el que falta, que ja l'hi donaré a la universitat, que li sembla haver-me vist per allà. Doncs sí, aquest és el Patrick, un sol de persona humana amb qui després ens vam fer noviets, estava cantat.

 

-Flo: estava jo rient com una loca un dia, amb la consciencia una mica alterada, quan apareix la Flo, també amb la consciencia alterada perquè s'acabava de barallar amb la seva parella, amb una cara de mala llet impressionant (la seva parella era el germà del Patrick, amb la qual cosa com a cunyades no auguràvem un gran futur). Però després, la química o la física o digueu-li com vulgueu, va fer créixer una gran complicitat entre nosaltres. Fins i tot vaig contribuir a que es decidís a venir a viure a Barcelona (ara viu a Buenos Aires, no saps mai per quins camis -camins, somnis i promeses- et portarà la vida).

 

Bé, doncs amb aquestes tres personetes ens aferrarem. No sé si igual que en el dibuix, que ja m'agrada, però alguna cosa així.

 

PS. Si no hagués fet aquest Erasmus a França, probablement la meva vida seria molt diferent. D'entrada, segurament no treballaria on treballo des de fa 20 anys. Em van agafar perquè parlava anglès i també francés.

 

 

                         En Gainsbourg, una de les descobertes d'aquella época.

                       "Camins", dels Sopa, una bonica cançó, sí senyor.

                                   Sliding doors (Dos vidas en un instante)