El treball dignifica, ja ho deia en Pepe Rubianes: te pule, te abrillanta, te da esplendor. Per això, ara que acabo de fer vint-i-quatre anys, quasi la meitat de la meva vida, a l'Administració, em ve al cap un epistodi de gran dignitat. I que es remunta al principi dels temps.
Quan portava un any a la feina, ens van dir que havien de retallar personal. Érem tres i havíem de quedar dues. Una altra noia o jo. Un dia, mentre aquesta noia era a l'estranger, un company em va dir que havia de signar un paper: era l'acusament de rebuda de la carta de comiat de la meva "competidora". No em va tremolar la mà. Això sí, després vaig tenir la dignitat de plorar.
Potser, quan em jubili, preguntaré per què va anar així, per què no es va poder fer millor. Quan em jubili, perquè si ho pregunto abans, potser revisen el procediment i em fa fora per posar-hi aquesta noia, que és molt maca, per cert. Ara, no puc evitar pensar que si pogués tornar enrere, no signaria el paper aquest que no em pertocava. No sé què hagués passat. Mai ho sabré.
Aquesta feina m'ha donat amics, satisfaccions i alegries. Llàstima que hagués de començar amb un mort a l'armari.