Li he explicat i ha rigut i ha cridat "el penis i la vagina, el penis i la vagina!", és natural que rigui, he pensat. Però després ha dit que li feia vergonya el que li havia explicat. Vaja, vergonya, també és natural. I que ella això, no. També ho és, de natural, a mi tampoc em va fer cap gràcia quan m'ho van explicar per primer cop. La gràcia intentarem explicar-li més endavant. També li explicarem més endavant que a ella la vam fer d'una manera una mica, mica, però molt mica, diferent, i que va ser una passada, que cada dia preguntàvem com anava la divisió cel·lular fins que la vam poder veure, per primer cop, amb 8 cèl·lules! Quants pares veuen els seus fills amb 8 cèl·lules! Una monada!! (bé, eren dues monades, mai sabrem si la Sara era la de la dreta o la de l'esquerra). La meva germana diu que no l'hi diria, que saber que t'han fet in vitro... potser quan tingui 18 anys... 18 anys?? Em sembla donar-li massa importància i veure-ho com una cosa negativa. No em sembla que hagi de ser cap trauma saber que després de buscar-te molt i molt temps, un metge molt simpàtic que es deia Dr. Bordàs i una biòloga que es deia Esther (com la tieta, per cert), van ajudar els teus pares a crear-te en un bonic i càlid laboratori.
No ho sé, encara que sembli estrany, nosaltres no ho veiem gens artificial, per a nosaltres és ben natural. De tota manera esperarem una mica, sí, a que assimili el mètode natural tradicional. Esperem que s'ho prengui bé. Segur que sí!
PS. Molts petons a l'Anna Veiga, des d'aquí.
PS2. He enviat un mail al Woody Allen a veure si em pot fer l'escena dels espermatozous adaptada a la nostra realitat, per penjar-la al blog. Diu que parli amb en Roures, que ja està fet. I que mentrestant em vagi mirant aquesta:
PS2. He enviat un mail al Woody Allen a veure si em pot fer l'escena dels espermatozous adaptada a la nostra realitat, per penjar-la al blog. Diu que parli amb en Roures, que ja està fet. I que mentrestant em vagi mirant aquesta:
