Truquem al Gegant del Pi?

En realitat...

2012-02-09T20:27:00.000+01:00

- En realitat el geni és de color blau

Això m'ho va dir la Sara l'altre dia, quan estàvem al teatre veient Aladí. I on era aquesta realitat més real que la que estàvem veient? A Disney, el geni de color blau sortia a l'Aladí de Disney. Curiós que pensés que el geni de Disney era l'autèntic geni. Per què? Perquè el va veure primer? Perquè el cinema és més realista (curiosament) que el teatre? Perquè Disney té un prestigi que no tenia aquell grup de teatre? (per cert, ja van dues obres de teatre infantil en què els actors es peten de riure a l'escenari, no m'ho imagino en el teatre d'adults, però quin bon rotllo, això sí).

Segons això, Disney seria com el món de les idees platònic, del qual participen totes les obres de teatre, còpies voluntarioses i sovint amb mitjans limitats d'aquella "versió original": "Esto es, por cierto, la reminiscencia de lo que vio, en otro tiempo, nuestra alma, cuando iba de camino con la divinidad, mirando desde lo alto a lo que ahora decimos que es, y alzando la cabeza a lo que es en realidad" (Plató, Fedre).

Ara penso que després de l'obra no li vaig dir a la Sara que allò no s'ho havia inventat Disney, que en realitat el geni no sabem de quin color era o que pot ser de molts colors. Tampoc no tenim molt clar si existeix o no realment. Una hipòtesi és que existeix però està en un altre planeta. Si aconseguim arribar-hi li demanarem tres desitjos:

- Que els animals salvatges com els hàmsters (tenim un hàmster bastant salvatge) siguin més tranquils, perquè no facin por al papa.
- Menjar només molles de pa i aigua i sopa i iogurt per beure (diu molt de la meva qualitat com a cuinera).
- Tenir una guitarra de veritat (recordem que la guitarra de la Dora la Exploradora no té cordes).

Un xic allunyats dels desitjos de Plató-Sòcrates...:

"SÓC.- Oh querido Pan, y todos los otros dioses que aquí habitéis, concededme que llegue a ser bello por dentro, y todo lo que tengo por fuera se enlace en amistad con lo de dentro; que considere rico al sabio; que todo el dinero que tenga sólo sea el que puede llevar y transportar consigo un hombre sensato, y no otro. ¿Necesitamos de alguna otra cosa, Fedro? A mi me basta con lo que he pedido.
FED.- Pide todo esto también para mí, ya que son comunes las cosas de los amigos.
SÓC.-Vayámonos."

Douze points: un altre món és possible

2012-01-29T23:47:00.000+01:00

Sara: Quant em poses?
Gemma: Sobre què?
Sara: Sobre la cançó.
Gemma: No, sobre què, sobre 10?
Sara: Sobre 1.009.

Això em passa per fer preguntes tontes. I és que no es fàcil puntuar en el nostre festival de la cançó (lleugera). Normalment guanya la Sara, perquè sóc incapaç d'igualar títols com ara "Suc de taronja", "La carta de los sueños" o "El ojo es para ti", la majoria en castellà, perquè diu que els que li fan les cançons parlen en castellà, és el que té la cançó lleugera.

Per compensar tanta lleugeresa, ahir vam anar a la manifestació contra la dictadura financera, que traduït a llenguatge sarià és que hi ha uns pocs rics i molts pobres i que els rics cada cop són més rics i els pobres més pobres. La Sara va calcular que érem mil mil-cents vint, però em sembla que ni que haguéssim estat 7 milions hauríem pogut canviar res.

O potser sí, hem fet una mica de brainstorming com si fóssim al Fòrum Social Català i hem arribat a la conclusió que els rics han de donar diners als pobres, i com que els agraden tant els diners, als rics, nosaltres els en donarem una mica i així ells donaran diners als pobres... em sembla que encara hem de donar un parell més de voltes al tema... (ara, la gràcia seria que ningú hagués de donar res a ningú o tots a tothom), tenim temps de presentar "propostes per fer possible un altre món" fins al 23 de març.

Em sembla que tenim més possibilitats si ens presentem a Eurovisió.

PS. El manifest que va llegir l'Arcadi Oliveres a la mani.
PS2. La versió del La la la que Eurovisió es va perdre.
PS3. En properes entregues veurem si la Sara evoluciona cap a la cançó protesta: és quan canto que hi veig clar :-).

Festa!

2012-01-16T18:00:00.004+01:00

La Sara comença moltes frases amb "una coseta...": "una coseta... vull Nocilla", "una coseta... em poses els dibuixos?", "una coseta... et puc dir una cosa a la orella?"

Una coseta us volíem dir... Avui és el nostre aniversari! Avui fem 3 anys de blog!!

Il·lustració de Rosa Sández Abella, de Gegants i Capgrossos, ed. Barcanova

Vam començar fortes, parlant de l'existència de Déu, però també hem parlat de gelats, de festes, de noms, del temps, de la llibertat, de somnis, d'animals... i fins i tot hem tingut una petita crisi. També hem fet experiments de patchwork, hem escrit al Gegant del Pi i a la Geganta del Temps, i hem tingut un lector fidel del qual fa temps que no en sabem res :-(. En el darrer any ens hem obert al món i hem conegut molts blogs i personetes darrera els blogs, que encara ens han enganxat més :-). I pel camí ens hem empescat unes quantes màximes (si més no, ens divertim).

Algunes frases i diàlegs estel·lars:

2 anys:

Truquem al gegant del Pí?

Joan: Què fas?
Sara: Estic pensant.
Joan: I en què penses?
Sara: En la feina.

Sara: I en castellà?
Gemma: Fuerte.
Sara: I en anglès?
Gemma: Strong.
Sara: I en groc?

Sara: Vull ganxitos.
Gemma: No, que no són bons per la salut.
Sara: Buenu, me'ls menjaré quan no tingui salut.

No t'enfadis, mama, que estem de vacances!

Tatimu, mama.

3 anys:

Tinc una idea: compartim els diners entre tots!

La meitat per a mi i la meitat per a mi.

Sara: Tinc por!
Gemma: De què?
Sara: De res!

Jo sé 22 coses, ai no, 23 coses.

Sara: Quan sigui gran et compraré un regal.
Gemma: Ah sí? Que bé!
Sara: Quin regal vols?
Gemma: No sé... m'agraden els llibres.
Sara: I quin llibre no tens?

Vull nedar fins arribar a una estrella.
Gemma: Què és la felicitat?
Sara: És tots contents en una festa!

4 anys
Joan: I tu per què ets tan guapa?
Sara: Perquè t'estimo.

No me'n recordo del gust de la Nocilla.

Mama, vull anar al futur.

Creus que estic preparada per aquest llibre?

Va, mama, anem a prendre la nit.

M'agradaria anar a un planeta que no sigui el planeta terra.

Mama, tu què fas per divertir-te a la feina?

Gemma: Sara, podem fer un món millor?
Sara: Sí, però s'ha de fer el dilluns.

Sara: Mama, l'Albert d'on ha sortit, del papa o de la mama?
Gemma: De la mama, de la tieta, tots els nens surten de les mames.
Sara: I què passa amb el papa?

Algú és el meu nòvio

Sara: Què vols, cua o trena?
Gemma: Trena.
Sara: No, trena no pot ser.

També hem tingut estrelles invitades, com la Martina (no entenc l'espanyol; el català i el castellà, sí, però l'espanyol, no).

I per celebrar-ho, estem fent una FESTA (això ho ha escrit la Sara), hi esteu convidats!! Hi ha globus (el més important segons la Sara) i garlandes, aigua, sucs, coca-cola i cerveses, patates i olives, entrepanets de formatge, de pernil i de Nocilla, i molta música, començant per...

Bailando d'Alaska y los Pegamoides, actuació al mític programa Aplauso, dóna bon rotllo, no?

Rehab de l'Amy Winehouse, una de les cançons preferides de la Sara.

Al Mar! dels Manel, una cançó en estat de gràcia, que ja és com de la família.

Come On Eileen de Dexy's Midnight Runner, molt bona elecció del Joan.

C'est comme ça de Les Rita Mitsouko, un toc francès sempre va bé, i fa ballaaaaar.

Una coseta, el Gegant del Pi no s'hi posa mai, però ens és igual, perquè mentre no s'hi posi, nosaltres podrem seguir trucant-li... Gràcies a vosaltres per ser-hi!!

PS. Li he preguntat a la Sara si estàvem fent una festa de veritat i m'ha dit "crec que sí!", i ha afegit "aquesta festa és súper xuli!".

Els 40 Reis

2012-01-06T23:47:00.001+01:00

- No em diguis que hi ha 40 Reis!
- No, no, n'hi ha tres, que van a tot arreu.

I és que tres Reis semblen poc si han de fer el recorregut que diu la Sara: Premià de Mar - França - Japó - Àfrica - Barcelona.

Si tens un nen a prop aquests dies, segur que pots tenir molts moments com aquest. Moments en què la lògica infantil es barreja amb una imaginació sense límits. Per exemple, la Sara troba del tot normal que la bicicleta que surt al conte dels Tres Reis Mags sigui la seva (fins i tot si està pintada d'un altre color, de vegades passa això, en els contes). I també està convençuda que el Rei blanc va obrir la porta de la seva habitació per veure si estava dormida, mentre ella es feia l'adormida.

Altres bocins, que diria la rits, d'aquests Reis:

- La frase de la meva germana quan portàvem una hora esperant els Reis: "I si passem dels Reis, o què?" Més aviat va ser "o què".
- La frase del meu nebot de sis anys quan portàvem una hora esperant els Reis: "De què està feta la lluna?" Després d'uns segons de perplexitat, ma germana va respondre un "de matèria lunar" que va fer el fet.
- La frase de la Sara quan portàvem una hora esperant els Reis: "Em deixes el mòbil"?

- La cara del Joan en adonar-se que havia parlat de "comprar la bicicleta" davant la Sara, que per sort no va captar una frase que trencava tota la màgia.

- La cara de la Sara obrint regals.
- La cara de la Sara obrint el regal de les ulleres de sol de la Hello Kitty.
- La cara de la Sara veient que la guitarra de la Dora no porta cordes. Per què?

Al final, una constatació de la criatura, just abans d'anar a dormir: "M'ho he passat bomba!".

P.S. Jo avui he tingut una crisi blogaire. Últimament no em sento gaire inspirada i a la vegada em noto massa enganxada als blogs. Fins i tot li he dit a la Sara que què li semblaria que tanquéssim el blog. Primer m'ha dit "i quan el tornarem a obrir?" però després m'ha dit que quan estic al blog no jugo amb ella. Intento que no passi això, però de vegades passa. I de veritat que aquest any vull cuinar i jugar. Així que potser no tanquem però sí ho espaiem tot, no ho sé.

L'increïble propòsit minvant (o no)

2012-01-01T18:10:00.002+01:00

Avui que és 1 de gener em sembla un bon moment per recordar l'únic objectiu que em vaig plantejar de cara al 2011: aprendre a cuinar. Com que em conec una mica, l'objectiu ja me'l vaig fer minvant i, esclar, encara es deu estar diluint enmig de l'univers.

Però aquest any és diferent (sempre ho és), faré objectius sòlids i versemblants:

1. Aprendre a cuinar. Tornem-hi. S'ha acabat la cuina de subsistència. A partir d'ara farem croquetes casolanes i verdura amb imaginació. Ja friso amb el nou llibre de cuina que ens portaran (bé, que em portaran) els Reis. (I, sobretot, tinc fe en el taller de cuina que farà la Sara a l'escola...).

2. Jugar més amb la Sara. Voldria que veiés menys dibuixos, sobretot menys dibuixos de la Barbie (!). De fet, depèn més de mi que d'ella, així que no hi ha excuses. Ep, els Reis ens portaran un Bingo (la mar d'educatiu, podrem practicar els números :-).

3. Sobreviure el millor possible a la crisi i a les retallades, especialment les de la feina, que ja comencen a treure la poteta. Aquest és més abstracte, però no per això el traurem de la llista.

També hi ha que tots estiguem bé i que siguem feliços, el mateix que us desitjo a tots els blogaires (l'any passat per aquestes dates encara estàvem una mica soles, la Sara i jo). Així doncs:

Bon 2012, amb bons propòsits o sense!!

Com a il·lustració del que no ha de passar aquest any, aquí va la boníssima escena final de El increíble hombre menguante (The Incredible Shrinking Man) (no puc insertar el vídeo): http://youtu.be/l1b69tfOfAs.

P.S. Bertrand Russell deia algo així com que no tenir tot el que desitgem és condició de la felicitat, però també podria estar equivocat.

Tots contents en una festa (nadalenca)

2011-12-24T14:04:00.015+01:00

Enmig de les felicitacions nadalences, he recordat la definició de la Sara de felicitat: "tots contents en una festa" i he pensat que encaixava amb aquestes dates.

Bé, no a totes les festes estem tots contents, ni totes les festes acaben bé (a la meva família tenim molt números perquè el meu pare i la meva germana acabin barallats, per exemple), i fins i tot no totes les festes són una festa... Per què, què fa d'una festa una festa?
- Personetes. Necessàries, fins i tot algun animal és benvingut. Em pregunto si també hi ha festes individuals. (Per cert, Brassens deia allò de "plus de quatre on est un bande de cons", però farem veure que no ho hem sentit). Es recomana que les personetes s'estimin entre elles o es tinguin carinyo.
- Menjar. No necessari si es tenen menys de 30 anys.
- Beguda. Necessària sempre. Alcohòlica, recomanable, i obligatòria si es tenen menys de 30 anys.
- Música. No necessària els dies dels mega àpats. Necessària en el canvi d'any. Necessària si és una festa individual.
- Regals. Obligatoris si hi ha personetes de menys de 10 anys.
- Ballaruca. Imprescindible en el canvi d'any. Recentment s'han vist ballaruques per Nadal i qui sap si per Sant Esteve.
- Guarniments. Recomanables, però vigilant amb la deriva kitsch-hortera de certs motius nadalencs.
- Bon rotllo. Imprescindible. Però pot tenir els seus alts i baixos, atenció. En els moments baixos o de tensió s'aconsella que surti alguna veu (acostuma a ser sempre la mateixa) i digui "tinguem la festa en pau!". Inclou el subconjunt Petons i Abraçades.
I després d'aquesta anàlisi profunda (tinc les neurones que bullen), us volem desitjar unes

SÚPER MEGA BONES FESTES NADALENQUES!!!!!

A la Sara li agrada molt l'Amy Winehouse. Esperem que estigui fent una festassa allà on sigui, encara que sigui per poder plorar.
(Bé, no puc penjar "It's My Party" en versió Amy Winehouse... :-(). De fet, veig que no puc penjar cap cançó.

Creant planetes

2011-12-02T23:32:00.005+01:00

-Vaig a crear un planeta.

Aquesta tarda hem anat al Circ Raluy. La Sara s'ha passat tota la segona part creant planetes amb el seu planetador. El planetador és un artefacte amb llums de colors que gira molt depressa i que venien allà mateix. Primer ha dit que estava creant planetes, després planetava directament (jo planeto, tu planetes, ell/ella planeta...).

Els planetes han estat molt variats. El primer l'ha fet per als dolents (uns dolents molt dolents, com els rics que roben els pobres -aquí l'he influenciat una mica) i es deia Irmiapispe. El segon i el tercer eren móns a l'inrevés, les cases a dalt i el cel a baix, però un era per a papes i l'altre per a nens (al planeta de pares hi ha unes atraccions de pares i al planeta de nens, de nens -és bo saber-ho). També n'ha fet un on tot era groc i es deia algo així com Grogatista. N'hi ha un de petit tan petit que no hi cap ni una nena com ella, es diu Miniatura (no per obvi, menys encertat). I hi ha un món tot ple de xocolata (no per infantil, menys universal).

El millor de tot, la frase que ha dit quan tornàvem cap a casa:
Avui ha sigut un dia xuli piruli.

Dues versions de dos planetes diferents, em sembla:

o

2011-11-26T00:30:00.002+01:00

- Ja sé fer la o amb lletra lligada, mira es fa així: o

És fascinant això d'aprendre cada dia una lletra amb lletra lligada. Avui la "o". És molt útil aquesta lletra, tant si és amb forma de pal (de pal rodó) com amb lletra lligada (encara que de moment no lliguis res).

Cada dia se'ns presenten disjuntives, algunes s'acaben allà mateix, altres tenen més conseqüències i presenten noves disjuntives i cadascuna té diverses ramificacions possibles que al seu temps tenen altres ramificacions, de manera que anem fent un camí eliminant un munt de camins possibles (anem fent retallades, per utilitzar una paraula de moda).

La Sara quan està contenta es dóna cops al cap, en un gest molt seu. I fa tonteries. La Sara és una nena molt alegre i molt pallassa.

La Sara sabrà escollir el seu camí, eliminant camins possibles, i ajuntant camins, per què no, en comptes de "o", jugar amb les "i".

El Lluís dels Mil Dimonis m'ha fet pensar en Cioran. Aquí va un fragment de Précis de décomposition: "Disserter sur la liberté, cela ne mène à aucune conséquence en bien ou en mal; mais nous n'avons que des instants pour nous apercevoir que tout dépend de nous... La liberté est un principe éthique d'essence démoniaque."

I per acabar aquesta mena de post, "Pale Blue Eyes", dedicat a la Sara (que té els ulls blaus) i que hem escoltat aquesta nit en el disc que li vam gravar el seu pare i jo quan encara no havia nascut. I a totes les "o" i a totes les "i"... i a tot l'abecedari, de pas.

Sometimes I feel so happy,
Sometimes I feel so sad...

En el proper post no parlaré de la llibertat, que us estic donant la llauna :-).

Perruqueres (lliures)

2011-11-13T23:53:00.001+01:00

Sara: Què vols, cua o trena?
Gemma: Trena.
Sara: No, trena no pot ser.

De vegades, em sembla que la vida et fa el mateix que la Sara, sembla que pots escollir i després resulta que no, que era una il·lusió momentània. Una hipotesi seria aquesta, que la llibertat és una il·lusió. I bona part de la filosofia contemporània, amb la crítica del subjecte modern, arriba a aquesta conclusió.

Però llavors arriba la crítica de la crítica, que és el que feien els meus profes de Caen, ara fa 20 anys. Així, Alain Renaut i Luc Ferry (aquest darrer prou conegut, va ser ministre d'educació i tot), s'entestaven a defensar el seu "humanisme juríric" o "humanisme no metafísic", amb la idea que l'home és lliure, perquè transcendeix les seves determinacions, perquè transcendeix la natura, perquè hi ha una discontinuitat entre l'home i l'animal (casualitat o no, a Alain Renaut li agradava i defensava, suposo que encara li agrada i defensa, la "festa" dels toros).

Tot i que m'agrada la idea de la llibertat de l'home, m'emprenya una mica aquest èmfasi en la diferència amb l'animal (tampoc és casualitat que Luc Ferry fes un llibre contra l'ecologisme "fonamentalista"). Per aquelles coses bones de la blogosfera hi vaig pensar fa uns dies, en el sentit de fer crítica de la crítica de la crítica. És a dir, defensar la llibertat des de la natura, des de l'animalitat. I fa poc vaig trobar un llibre que m'hi ajudaria.

A L'enigma de la llibertat, David Bueno diu que el sentiment subjectiu de llibertat contribueix a la nostra supervivència i ha estat afavorit per la selecció natural (de fet, un estudi de finals de 2010 diu que tenim una tendència innata a creure que som més lliures que les persones que ens envolten). La nostra biologia és ineludible però "fins a cert punt tenim una certa elecció de resposta, podem escollir, potser només en un grau mínim, una resposta entre diferents alternatives possibles, malgrat que ara per ara no quedi gens clar com en el subconscient fem aquesta elecció. I amb aquesta mínima possibilitat d'elecció ha nascut la cultura, en el sentit més ampli de la paraula". La llibertat de pensament seria així una "propietat emergent". Bé, en el fons potser no està tan lluny de "l'arrachement à la nature" dels meus profes, o de l'esperit lliure de Nietzsche. Potser simplement el que volem dir és "I'm free".

(Ostres, tot aquest rotllo per un joc de perruqueres... i al final m'he quedat sense trena ni cua!).

Sinestèsies

2011-11-03T22:16:00.001+01:00

- SAPS CANTAR AMB L'OLFACTE?

Estava sinestèsica, avui, la Sara. Trobo que els nens ho són força, barregen els sentits, com barregen moltes coses. En aquest cas, es tracta de posar-se en mode pipa amb les dues mans tapant-se el nas i treure aire pel nas mentre es canta (treure aire no és ben bé olorar, però és que topem amb una impossibilitat fisiològica que passarem per alt).

Això m'ha fet pensar que m'agraden les sinestèsies (i m'agrada la paraula, també). Aquí n'hi ha algunes:

Color d'olor de poma (del poema "Cambra de la Tardor" de Gabriel Ferrater) (gràcies, Lali)
Plorar amargament (gràcies, Viqui)
Olor rasposa i hidratada (Joan Perucho)
Com es diu en groc? (de la Sara més petita)
Una caricia rosa (Juan Ramón Jiménez)
Veig una veu (llibre d'Oliver Sacks sobre el món dels sords)
Un mal rotllo marronós (aquesta és meva, més aviat prosaica, d'aquí vindria "un marron", ara que hi penso)
Una alegria vermella, groga i lila (meva, una alegria republicana, vaja)
Campanya amb gust de xampanya (la del PP...)

Algú en vol afegir?

P.S. Vull posar una imatge, però no sé què coi posar. Quin és el color d'olor de poma? No sé per què però a mi em ve la imatge d'una poma verda...

Ultradutxa

2011-10-17T23:18:00.002+02:00

Aquesta me l'ha explicada la mare de la Martina (6 anys) aquest matí: Estaven passejant al costat d'un cementiri i una planta de residus i feia una pudor tremenda.

Mare: Quina pudor!
Pare: Estem al costat d'un cementiri i una planta de residus.
Martina: Clar, mama, que fa pudor, quan estàs mort no et pots dutxar.

No sé què més puc afegir a una frase tan lapidària.

(Efectivament, no hi ha cap calavera dutxant-se al Google Imatges)

Ous

2011-10-05T22:45:00.005+02:00

- On estan els ous?

Això em va preguntar la Sara mentre l'estava banyant, ahir al vespre. Pel context, em vaig imaginar de quins ous es tractava. Efectivament, resulta que l'Arnau del càmping li va dir un dia "no me toques los huevos" i la Sara volia saber on eren, curiosa com és ella. L'hi vaig explicar i em va respondre "vull veure un ou del papa", que vaig capejar amb una maniobra de distracció. Llavors em va semblar que potser li havia de parlar dels ovaris, ja posats. Els ovaris... un concepte difícil per a una nena de quasi 5 anys, no? Però què carai, tan misteriosos són els ovaris com el cervell o el cor. L'hi vaig explicar tan bé com vaig saber, però no em va dir res. Em sembla que no ni tan sols ho va trobar misteriós.

Aquí el post es bifurca:

D'una banda tenim la dificultat d'explicar certs conceptes als nostres fills. No sabem quin és el bon moment, si ens avancem o si anem massa poc a poc. Què processa el cervell de la Sara? Doncs bé, abans d'anar a dormir li he preguntat si se'n recordava de la pregunta dels ous i m'ha dit que no. Quin èxit!

D'altra banda tenim el concepte ou. Ou de gallina. Ou còsmic. Ou com balla. L'ou és principi de vida i és allò que fas per sopar quan no saps què fer. L'ou o la gallina. És el més quotidià i el més metafísic. Recordo una entrevista a José Luis Sampedro en què deia que l'ou és una meravella. Ho és!

P.S. L'entrevista val la pena.

Futur simple

2011-09-24T13:01:00.006+02:00

- Mama, vull anar al futur.

Sí, amics, després de desafiar l'espai amb el viatge a Saturn d'aquest estiu, què no farà una mare, hem desafiat el senyor temps, que encara imposa més, i ens hem plantat, tal com volia la Sara, a l'any 2050. Què com ho hem aconseguit? Primer de tot certifiquem que ho hem aconseguit i que hem desmentit Stephen Hawking quan deia que l'absència de turistes del futur desmentia els viatges en el temps.

Doncs bé, després de mirar a la Viquipèdia viatge en el temps vam veure que això de construir una màquina del temps era ben complicat (que si un forat de cuc, que si uns cilindres rotatoris gegantins, que si una corda còsmica...). Fins que se'ns va aparèixer ella, la Geganta del Temps. Ara feia temps que no hi parlàvem (amb ella sí que hi ha bona relació), però enmig dels preparatius per a la festa d'avui, encara va tenir temps d'enviar-nos 39 anys enllà.

Jo, francament, em veig molt arrugada, però el Joan encara m'aguanta i la Sara ens porta sovint els nens, els dos clonats, un d'ella i un del Dídac, la seva parella des de P4 ("El Dídac i jo serem nòvios per sempre", sí, noia, tenies raó). Tenim un cine brutal al Canòdrom, inaugurat el 2034, quan per fi van saber que és el que s'hi havia de fer, i fem una vida prou plàcida i entretinguda, gràcies, també, al Barack, el robot de casa, que ens fa la vida més agradable.

Al món ara mateix som molts, 9.100 milions de persones, i les desigualtats i la pobresa encara no s'han resolt, però s'ha millorat considerablemet gràcies a organitzacions-partits polítics internacionals, transversals i multilaterals com Justice & Peace, presidit per Arcadi Oliveres júnior, que ha sabut incidir en les principals potències del planeta (la Xina -que ara és una democràcia-, els Estats Units, l'Índia, Brasil i Mèxic -cap sorpresa, no?). Catalunya és independent i interdependent, com tots els països (el tema dels Països Catalans segueix sent complicadot). (Primer havia posat que Catalunya i Aragó formaven el país Zona Nordest, que és com anomena la consultora Nielsen aquest territori per reportar les vendes, és a dir, és un mercat, però m'ha semblat un xic depriment).

En definitiva, aquí estem bé, però avui tornem perquè no ens volem perdre les festes de la Mercè amb ulls de 4 i de 40 i pico. I aquesta tarda, esperem que no plogui, veurem la Mercè, que és la Geganta del Temps, i li direm primer felicitats i després que moltes gràcies, però que de moment ens quedem i farem el nostre camí (bé, intentarem avançar això del Canòdrom, però no volem crear cap paradoxa, tampoc!).

PS. Felicitats a les Mercès, que encara que som ateus, al present i al futur, ens agraden algunes tradicions...
PS2. El futur del Leonard Cohen és força obscur, no?
PS3. En teoria, el Canòdrom és un Centre d'Art Contemporani, però de moment el que hi ha de més contemporani som els veïns (alguns força artístics).
PS4. Això no és un Post Scriptum.

Enganxats!

2011-09-17T01:09:00.007+02:00

-ESTÀS ENGANXADA!

Aquesta frase ens la diem mútuament la Sara i jo, mig en broma, mig seriosament. Però també hi podem afegir el Joan i el meu pare, en un perfecte pòquer d'enganxats.

Comencem pel pòquer del pòquer: el meu pare està tan enganxat al pòquer per internet que fins i tot ha canviat d'hàbits, dorm de dia i juga de nit (també menja, i normalment coincideix amb ma mare, cosa que té el seu mèrit).

El Joan està enganxat als Manel. Va ser culpa meva, ho reconec, li vaig dir "escolta això, que està molt bé". I tant bé. S'ha comprat els seus dos discos -ell, que quasi tot s'ho baixa per internet-, quasi ens divorciem perquè ens pensàvem que havia perdut (jo) les entrades per al concert del Romea, i quasi em fa un monument quan li vaig dir que tenia entrades per al de Granollers (al de Sant Cugat no vam arribar a temps -com s'ho fa, la gent, per comprar entrades dels Manel sense estrès?).

Jo estic enganxada al blog. Per què negar-ho, des de fa ja força mesos estic en una voràgine blogaire que em comença a preocupar. Posts, comentaris, comentaris dels comentaris, i ara jo què dic, i què dirà aquell i ara aquest em fa pensar en això, ara descobreixo això altre, aquesta de la Sara sí que es bona, que bé m'ho passo escrivint, i quina gràcia que algú em llegeixi, tu!

La Sara està enganxada a les Winx. Seria el grau màxim d'enganxamenta d'un conjunt més genèric, els dibuixos, però les Winx són especials, són guapes, bones, tenen poders, en fi, són fades i són enchantix, que encara no sé què vol dir (és una forma que és una altra forma, o alguna cosa així, diu la Sara), per mi és tan esotèric com el fora de joc.

I què hem de fer? És greu? Anem a la Wiki un moment:

"Originalment, addicte era qui seguia cegament al líder, sense criticar ni dir res (en llatí a-dicti: 'no dicció'). Després es va anomenar addictus a un 'esclau' per deutes. D'allà addictio: 'adjudicació, cessió al millor postor, consagració, dedicació'."

Això de seguir cegament al líder no ens agrada gens i pel que fa a ser esclau per deutes, no en som una mica tots plegats, ara mateix?

I hem d'abandonar les Winx, el blog, els Manel i el pòquer?

La Sara i jo ens intentem limitar, intentem fer la tàctica "dia sí dia no", però també ens fem petites trampes... va, cinc minuts de Winx en el dia no (i jo, que us he de dir...). Em sembla que el Joan no es limita gens i el meu pare encara menys, o sigui que la Sara i jo estem fent el passarell...

Ja sé, ja sé, els clàssics, Aristòtil, el just mitjà... Ara no sé si hem de seguir cegament a Aristòtil o no :-).

Edat recomanada

2011-09-06T23:44:00.005+02:00

-Mama, creus que estic preparada per aquest llibre?

Ja ens estàvem estancant entre el llibre de mites i llegendes del món i el de la Disney. El de mites a mi m'encanta perquè aprens mitologia i geografia d'una tacada, però la Sara ja en té un tip, ara quan li dic "va Sara, d'on vols que t'expliqui el conte avuiii?" (i li faig que assenyali un gran mapamundi que té damunt del llit), em diu "no, no vull, vull el llibre de sempre". El llibre de sempre és el de la Disney (amb les seves princeses com a cap de cartell). Els altres contes se'ns han quedat petits o no ens criden prou. Així que aquesta tarda hem anat tots a l'Abacus, on a més s'hi estava fresquet i fèiem temps perquè la Sara pogués llençar-se amb la tirolina.

I remenant remenant (jo he remenat per a mi, també, i fins i tot he perdut un llibre que m'anava a comprar a la llibreria mateixa, el que suposa una nova marca en la meva capacitat per perdre coses), remenant, doncs, m'ha dit aquesta frase que m'ha fet riure, perquè fa de personeta gran i indica confiança en el meu criteri, que sempre és d'agrair.

Però m'ha semblat que encara no estava preparada, que era una novel·la il·lustrada més per nenes de 10 o 11 anys, i a més em feia mandra, literalment, el tema princeses. Ara penso que potser m'he passat, que segurament no s'allunya gaire de les Winx, que la mandra me l'he de menjar, i que de tota manera, tot ho entén a la seva mida, que el mateix conte el pot llegir ara i d'aquí 3 anys. Bé, la propera vegada hi tornaré a donar un cop d'ull.

Escrivint ara això he recordat una anècdota de quan jo era petita (ho vaig explicar en un post, però no el trobo, també el dec haver perdut). Quan tenia 8 o 9 anys, la meva mare ens va portar a les meves cosines i a mi a veure un programa doble format per, atenció, Quien puede matar a un niño i Niñas al salón. Quien puede matar a un niño no l'he tornat a veure sencera, perquè encara em fa posar els pèls de punta. Niñas al salón m'ha fet gràcia recuperar-la ara pel youtube, perquè almenys és inofensiva. Em sembla que és el programa doble més desencertat de tota la història de la programació infantil. Quan li he comentat algun cop a ma mare, no se'n recorda, però jo sí. Recordo com em va agafar de la mà i vam sortir les dues de la sala a corre-cuita amb les darreres escenes de la peli del Chicho Ibáñez Serrador, ho recordo perfectament.

I després d'aquest contraexemple tan entranyable (ei, ma mare també em va portar en aquella època a un concert del Raimon, per compensar :-), tornant a aquesta tarda, finalment ha/hem escollit un llibre d'una mona, un d'un rellotge i el recull de contes L'hora del conte.

Jo també m'he firat, tot i que no sé si estic preparada.

Animals

2011-09-01T00:53:00.095+02:00

Un nou lliurament de la sèrie Troballa (o no):

L'ANIMAL MÉS NOBLE

Gato fumador, de Carlos C. Laínez

Domesticar l'animal era una necessitat. Era una metàfora de domesticar-se a si mateixa. A l'animal que portava dins. A l'animal de tothom i de cadascú.

Parlar de tu a tu a aquell gos. Mirar-lo als ulls i veure que no, que amb ell no funcionava la telepatia. I que era una amenaça: si no et domines et menjaré, deia. L'havia d'alimentar. Era una altra manera de distreure'l. Si menjava no podia atacar. Perquè quina altra cosa fa un gos amb més dèlit més que menjar?

Així va anar dominant-lo, a batzegades, mentre s'adonava que allò no tenia fi. I que, oh descobriment, si ell era un gos, ella mateixa era un gat. Un gat disfressat i evolucionat, sí, però un gat.

Si s'hi fixava bé, la seva mare ja tenia cara de gat i el seu pare, de gos. Els anys d'evolució no havien passat en va, va pensar. Però tot i així li semblava que s'havia evolucionat molt poc. A més, en realitat l'evolució era produïda per l'engany. Era l'engany mateix.

L'engany i l'enginy i, sobretot, la supervivència, la necessitat. Només es crea per necessitat, va dir Rilke, i ella s'adonava que tenia tota la raó del món. El món es transforma per necessitat. Perquè no et mengin les feres. I si enganyes les feres... si t'enganyes a tu mateix mentre enganyes les feres... la jugada és mestra.

Però si hi ha gat i gos, potser també hi havia altres animals. Efectivament, aquella mateixa tarda la seva germana li havia ensenyat les dents, les dues dents del davant, en senyal inequívoc que era l'evolució del conill. I que no passava res. Que tots estem en el mateix vaixell. En la mateixa arca de Noè, vull dir.

Però l'únic que preocupava de veritat a la nostra gata protagonista era si podria deixar de fumar. Tants anys d'evolució i de transformació i no era capaç d'acabar amb la cigarreta. D'acabar amb la imatge d'ella mateixa amb la cigarreta als llavis. Potser no, potser era un truc de les feres per no desaparèixer del tot.

No et pots dominar, deia la seva mare gata. Aguanta bonica, que tu pots, deia el seu pare gos, mentre li agafava el paquet i se l'emportava al seu racó. Quants has fumat ja? Li deia el seu nòvio, que també fumava i també era gos. Un gos molt bo i molt bonic, per cert.

Per favor! Que sóc humana! Deixeu-me amb la meva debilitat! No puc dominar la fera que porto dins fins aquest punt! Seria un monstre. Seria un animal sense animalitat. Seria un ésser perfecte, perfectament horrorós!

I així és com la nostra gata protagonista, molt bona i molt dolça ella, va anar a buscar el foc que li havien pres feia res i es va fumar una cigarreta.

----------------------------------

Aquest conte em recorda que deixar de fumar no és fàcil i em fa pensar en aquell joc infantil: "si fossis un animal, quin animal series?". Més que un gat, ara mateix m'acosto més a la foca. La Sara és un cargol, diu (també podria ser un ocellet, per la veu fina que té i per com li agrada cantar). Per aquestes contrades hi ha, com a mínim, un llop, un porquet, i un cargol mutat en pingüí. Tots portem un animal dins (a més de l'animal que ja som, esclar).

També em fa pensar en el Tea Party i el seu "pensament" creacionista. Potser aquesta versió alternativa de l'evolució els fa més el pes. Em sembla que enviaré el conte a la Sarah Palin i a la Michele Bachmann (per cert, no hi ha homes per ridiculitzar?).

I mentre la petita Palin venia al món, The Animals cantaven el seu gran hit, La casa del sol naixent, clàssic del folk americà mil vegades versionat per animals més o menys racionals. Aquí ens quedem.

Prendre la nit

2011-08-28T22:58:00.001+02:00

-Va, mama, anem a prendre la nit.

Ostres, no se m'havia acudit mai, prendre el sol, prendre la nit. M'ha encantat. La veritat és que això del càmping convida a la poesia. Bé, ara mateix tinc a la meva filla i la meva neboda pujant-se per damunt meu, ahhhh, no puc escriure més, però m'ha vingut de gust fer aquest post en temps real. Que prengueu bé la nit!

Batalla de Reines

2011-08-25T18:36:00.002+02:00

Tal dia com avui van morir Nietzsche i Hume, però no parlarem d'ells ni tampoc de transcendència, que en tenim sobredosi, sinó que ens lliurarem a les emocions fortes i veurem una batalla entre Hobbes i Rousseau, que m'ha fet gràcia.

Elfree, tant de bo haguessis tingut aquest vídeo quan ensenyaves filo, no?

Existeix?

2011-08-21T01:11:00.007+02:00

-Sí que existeix!

Ho ha tingut claríssim des del minut 0. Estàvem llegint un mite romanès sobre la creació de la terra del llibre de mites, contes i llegendes. Hi sortien Déu i Satan. Primer m'ha preguntat per Satan, li he deixat clar que és el dimoni i que no existeix (li ha semblat correcte). I què és Déu? m'ha dit. Aquesta pregunta ja me l'havia fet, ho he verificat ara a l'arxiu del blog, però li he tornat a respondre el millor que he sabut (un ésser, un senyor -fem-ho fàcil- que va crear el món, que ho sap tot, que és molt poderós i que ajuda les persones), però el primer que li he dit és que hi ha gent que creu que existeix i gent que creu que no. Llavors és quan m'ha dit que sí que existeix, ben convençuda, i quan li he preguntat que com ho sabia, m'ha dit que existia i ja està i que si no, em mossegava (instints inquisidors?), (bé, ho ha dit amb carinyo).

La qüestió és que jo sóc una atea convençuda i m'ha fet gràcia i també m'ha sobtat aquesta convicció en camp contrari. Potser el seu caparró ha pensat que un superheroi d'aquesta mena (les Winx es queden petitones al seu costat) val la pena que existeixi, ja que li he donat l'opció. Però això no quedarà així, em sembla que se'ns presenten unes interessants discussions sobre el tema, espero que sense violència. De fet, jo vaig ser creient fins als 14 anys...

P.S. Per acabar-ho d'adobar, des del principi del blog, el Gegant del Pi simbolitza Déu, d'alguna manera. (Això la Sara encara no ho sap). O sigui que trucar-li seria com trucar a les portes del cel...

Please Don't Turn Me Away

2011-08-19T14:20:00.000+02:00

Una cançó preciosa que m'ha fet descobrir el DJ de la família. De Roy Buchanan. D'ell deien que era el millor guitarrista desconegut del món. No tenia imatge de rockstar: barba, gorra escocesa, pantalons a quadres i pipa. Una cosa sí tenia d'estrella del Rock: una vida tortuosa que va acabar amb un suïcidi abans dels 50 anys. Molt recomanable la seva música.

Bon cap de setmana!!

Dream a big dream

2011-08-14T20:35:00.006+02:00

Fa poc la Sara em va dir que havia somiat que volava per les estrelles, amb el seu pare i amb mi.

Aquest somni també l'he tingut jo i és fantàstic. I m'ha fet pensar en els somnis autoconscients. Així és com anomenava jo els somnis lúcids en una època en què en tenia sovint (entre els 20 i els 25 anys, més o menys).

Un somni lúcid és aquell en què saps que estàs somiant. La sensació és genial perquè saps que pots fer el que et doni la gana, perquè per això és un somni, el teu somni. És com estar en una pel·lícula de gènere fantàstic en què tu n'ets l'autor i el protagonista. I a què et dediques?

Com diu la Dra. Consuelo Barea en el seu llibre El sueño lúcido (Océano): "El principal motivo para querer tener sueños lúcidos suele ser el potencial de aventura y fantasía. Volar es una de las actividades lúcidas favoritas de la gente, igual que el sexo; pero también hay personas motivadas por el crecimiento espiritual o los estados de conciencia".

Òbviament, el meu interès principal era el creixement espiritual. Per això, invocava per exemple Brad Pitt, gurú de reconegut prestigi, per adonar-me de seguida que pel·lícules, sí, però de baix pressupost. Les estrelles deurien estar en altres somnis lúcids. Però les estrelles de l'univers de veritat sí que estaven al meu abast. Bé, a un nivell bàsic, perquè com diu la Barea "Sólo los soñadores lúcidos muy expertos pueden plantearse la visita a otros planetas habitados de nuestra galaxia", quina sort.

Els somnis lúcids també serveixen per curar prejudicis, per exemple, "si tienes una ideología sexista o racista, sé mujer de color". Estic temptada d'enviar el llibre a l'Anglada, ara que té el cotarro revolucionat.

En fi, que tenir somnis lúcids és un xollo, però requereix temps i pràctica (o tenir 20 anys, en el meu cas). Normalment, entres en un somni lúcid quan hi ha alguna cosa que t'estranya en el somni (un "signe oníric", s'anomena), de vegades el fet mateix de volar "ei, estic volant, això vol dir que és un somni, uau, puc volar!" Aquesta consciència del somni em segueix semblant fascinant. Sigui com sigui, el llibre apunta uns quants exercicis. En reprodueixo un, per a qui li pugui fer servei:

"Dar la orden a cualquier hora
Este método se basa en la intensidad de la voluntad y en una atención extrema durante un breve período de tiempo:
1) Llena tu boca de saliva fluida i agradable.
2) Con los ojos cerrados y en una postura cómoda, conecta con el recuerdo de un momento de tu vida en el que lograste lo que te habías propuesto. Recuerda el esfuerzo, la decisión y el momento del triunfo. Mantén tu boca llena de saliva muy fluida.
3) Repite tres veces una frase que sintetice tu intención de lucidez, por ejemplo 'Esta noche voy a tener un sueño lúcido'. Mantén la boca llena de saliva fluida. Siente tu voluntad en el vientre, igual que los practicantes de artes marciales concentrándose en el hara, punto situado unos dos dedos por debajo del ombligo.
4) Repite los pasos anteriores hasta que pasen diez minutos."

Bé, ho he intentat un parell de nits però no prou seriosament, em temo (em sento ridícula i no entenc això de la saliva, és un conductor de somnis o què?). De moment, li enviaré el llibre a l'Anglada, a veure si es queda sense parròquia definitivament.

El vídeo és bastant friki-kitsch, m'ha semblat que lligava amb el tema (la cançó és preciosa):

P.S. El llibre també parla del ioga tibetà del somni, segons el qual en realitat no hi ha diferència entre la vigília i el somni. La vida és un somni i els somnis s'acaben quan hi ha una comprensíó absoluta. Des del somni lúcid s'arriba a la Unitat, en què no hi ha més que una consciència. Està clar que s'ho prenen seriosament.

Per què el cel és tan lluny

2011-08-06T00:38:00.006+02:00

Volia transcriure un conte que vaig fer inspirat en una llegenda de Somàlia que m'agrada molt. Prefereixo transcriure la llegenda directament (Mites, contes i llegendes dels cinc continents, Joventut).

PER QUÈ EL CEL ÉS TAN LLUNY

Al principi dels temps, el Cel era tan a prop de la terra que la gent no havia de fer més que aixecar la mà per tocar-lo. El Cel protegia els éssers humans i els animals dels vents freds i de l'escalfor del sol, i els donava aixopluc. La gent comptava sempre amb la protecció del Cel i era molt feliç.

Així estaven les coses quan, un dia, dues mestresses de casa es van posar a moldre gra amb un d'aquests grans morters la mà dels quals és un bastó llarg i gruixut. Les dues dones eren al pati de casa seva, i volien preparar menjar per als seus marits. Van començar a moldre el gra, però cada vegada que alçaven les llargues mans de morter, aquestes colpejaven la superfície del Cel, el foradaven i li provocaven un gran dolor. Al Cel no li va fer cap gràcia que el tractessin d'aquella manera, i va amonestar seriosament les dones:

-Ei, vosaltres! Pareu d'una vegada de clavar-me cops, que em feu mal i m'esteu omplint de forats. Que no sabeu que us protegeixo dels vents freds i de l'escalfor del sol? Si seguiu clavant-me cops ho esguerrareu tot.

Però, concentrades en la seva feina, les dues dones no van fer cas de les paraules del Cel. Sense ni tan sols immutar-se, van continuar molent el gra.

El Cel va aguantar tant com va poder, però al final va ser incapaç de resistir el dolor que li causaven les dones i, de mica en mica, es va anar allunyant de la terra fins que es va quedar on és avui dia. D'aquesta manera, per culpa d'aquelles dones desconsiderades, les criatures van quedar exposades als elements i van perdre la protecció del Cel.

El que anomenem estrelles són els forats que les dones van fer a la superfície del Cel amb les seves mans de morter, quan el Cel era a prop nostre. De nit, el sol s'amaga, però part de la seva brillantor es filtra per aquests forats que els que vivim aquí, a la terra, anomenem el Cel Daldaloole, el que està foradat.

La gent també explica que els núvols són una noia molt bonica que porta a casa seva un càntir ple d'aigua que treu del pou. Quan la noia torna cap a casa, el càntir es balanceja i l'aigua es vessa pertot arreu, i cau cap a terra a través dels forats del Cel. Aquesta aigua, la gent d'aquest món l'anomena pluja.

En veure que la seva aigua cau cap a la terra, la noia-núvol crida al Cel, desesperada:

-Cel, per favor, no deixis caure la meva aigua!

I el Cel li respon:

-Com ho puc impedir, quan les criatures de la terra clamen demanant aigua?

I així és que, si aquelles dones desconsiderades no haguessin foradat el Cel, i si la noia-núvol no vésses de tant en tant el contingut del seu càntir pertot arreu, la terra no rebria l'aigua que tant necessita.
_______

A hores d'ara aquelles dones no tenen gra per moldre i la noia-núvol no té aigua per vessar. De cap a les ONG!

I per acabar el post africà, una cançó de Geoffrey Oryema, que és ugandès i també m'agrada molt.

El conte que deia (per cert, veig que em va sortir una mama tirant a conservadora, no sé per què):

EL PEIX DEL MIG

El peix del mig començava a sentir-se incòmode. En el banc de peixos començava a mirar-se el primer amb enveja i l'últim amb menyspreu. Un dia la seva mare, que l'estava veient, li va explicar una història.

- Fa molts anys, en el principi dels temps, el cel era tan a prop de la terra que només calia treure el cap per tocar-lo. Un dia, uns peixos molt atrevits van començar a saltar i saltar fora de l'aigua fins que van començar a fer forats al cel. El cel va dir "m'esteu fent mal, voleu parar de saltironar?" Però ells no li van fer cas i vinga a saltar. El cel va començar a enretirar-se i a enretirar-se fins que va quedar on és avui en dia.
- Ah, va dir el peixet, que era molt llest, els forats que van fer els peixos són les estrelles, perquè a la nit la llum del sol passa a través dels forats!
- Sí, aquesta és la part bona de la història. La dolenta és que aquells peixos, de tan saltar van anar a parar a terra.
- I es van morir?
- Aquesta és la part bona i dolenta alhora. No es van morir, perquè eren molt vius. Però no van poder tornar al fons del mar i ara els seus fills no són ni carn ni peix.
- Vols dir que és perillós ser atrevit?
- Aquesta és la part dolenta. És perillós, sí. Perquè les estrelles aquestes... tampoc no te'n refiïs, són com els hams dels pescadors, que també brillen a la nit.
- Però a mi m'agraden, les estrelles...
- I a mi, fill, i a mi.

Postal des de Saturn

2011-07-31T19:21:00.002+02:00

L'altre dia la Sara em va dir:

- MAMA, M'AGRADARIA ANAR A UN PLANETA QUE NO SIGUI EL PLANETA TERRA

I jo li vaig preguntar on volia anar i ella em va dir al planeta que té l'anell. A Saturn? Sí, a Saturn. I esclar, qualsevol li nega res a un fill i menys en època de vacances.

Total, que aquí estem, al sisè planeta més proper al Sol i el segon més gran del sistema solar, després de Júpiter. Efectivament, és immens, unes deu vegades més gran que la Terra, i la sensació és molt però que molt gasosa. Des d'on som ara podem albirar els famosos anells i també un munt de satèl·lits i llunetes. Demà hi ha programada una excursió a Tità, que és la lluna més gran de Saturn i també més gran que Mercuri i Plutó. Diuen que té una atmosfera semblant a la de la Terra, la qual cosa ens anirà molt bé per relaxar els pulmons, i que hi ha un gran parc infantil dedicat a les Winx (això és el que fa més il·lusió a la Sara).

Només amb una setmana que portem aquí (bé, això de la setmana és relatiu, perquè aquí el temps va d'una altra manera, no em feu dir quina), la Sara ha fet amistat amb tres germanes saturnianes, la Juno, la Ceres i la Vesta. Però nosaltres no ens acabem de fer amb els pares, sobretot amb ell, no sé què té als ulls que no ens acabem de refiar.

Dissabte, que és el dia de Saturn, tornem a la Terra. Ha valgut la pena, hi tornarem. Bé, ens han dit que hi ha una bona oferta per anar a Júpiter...

Bones vacances a tothom!!!

P.S. Xafardejant xafardejant, he trobat aquest conte tan tendre de l'Elfree sobre Saturn. Espero que em deixis enllaçar-lo, Elfree, si passes per aquí...

El gos de Jung

2011-07-25T16:59:00.014+02:00

Avui, la segona entrega de la sèrie Troballa (o no).

Abans, dues cites:

"Allò que no es fa conscient es manifesta a les nostres vides com a destí"
Carl G. Jung

Carl Jung (1875-1961)

"Són les coses que no coneixeu les que canviaran la vostra vida"
Wolf Vostell

Voex, obra de Wolf Vostell (1932-1998), a Malpartida, Cáceres.

És a dir, allò que no coneixem, com el que tenim a l'inconscient, és el que més ens determina? Suposo que va per aquí la cosa, perquè el que no coneixes no ho pots dominar i pot ser que t'acabi dominant a tu.

(Demà Jung hagués fet 136 anys. Ho celebrarem passejant pel Tàmesi... El miniconte és a la memòria de la Fosca, que era un sol).

EL GOS DE JUNG

És perillós posar nom. Si a la meva gossa li dic Fosca, quan llegeixi Jung o els intèrprets de Jung i em cregui una mica això de l'ombra, de la foscor, de l'altre, de l'home del sac que ets tu mateix, etc., com podré mirar la Fosca amb els mateixos ulls?

Llavors li voldré dir Clara, que és un nom que combinat amb Gemma, no sé per què, crea la imatge absurda d'un ou en el cervell de la gent. Si la meva germana es diu Esther i no Clara també en part és per això (es clar que si jo no em digués Gemma potser ja ni s'hagués plantejat posar-li Clara). Sigui com sigui, si a la Fosca li dic Clara soluciono un problema per crear-ne un de nou. A més, fins ara no sembla que li hagi suposat molt problema, a la Fosca, el seu nom junguià.

A veure Fosca, vull dir Clara, vull dir Fosca, tu què n'opines? Com et vols dir?

I ella, la Fosca (perquè és negra de pèl) se'm queda mirant amb aquella cara de gos que té. I poden passar dues coses: que s'ajegui al meu costat fent el típic semicercle o que se'n vagi a buscar un estímul millor.

Llavors jo em quedo amb una cara de persona que no es pot aguantar i continuo fent-me preguntes: Jung tenia gos? I quin nom li va posar?

P.S. No sé si aquesta idea de l'ombra podria explicar d'alguna manera el comportament de l'assassí noruec. Tots tenim una ombra, però aquest tipus és ombra en si mateix. Ha de tenir el cervell completament capgirat, fanatitzat. No ho sé, és difícil explicar una barbaritat així.

Propostes Oliveres per sortir de la crisi

2011-07-22T23:41:00.013+02:00

Ahir l'Arcadi Oliveres va fer una conferència dins el cicle Informa't amb el títol de "La situació econòmica actual. Solucions i resistències". Volia apuntar 4 idees, encara que ens perdem la seva ironia i la claca del públic, que estava entregat. Em salto la part dels origens de la crisi, els exemples de corrupció, molts i variats, i els EROS escandalosos, i anem directament a les propostes per solucionar la crisi. Abans, dues idees prèvies:

- L'autèntica crisi és la fam al món. Cada dia moren 80.000 persones. I hi ha els mitjans per eradicar-la.

- Estem en mans de delincuents. Els que governen són titelles en mans dels especuladors. I sovint són els mateixos.

Propostes

1. Implantació de la Taxa Tobin: pagament d'un 1 per 1.000 de la quantitat comprada en les transaccions econòmiques. L'especulació mundial es reduiria a la meitat i es recaptarien 200.000 milions d'euros anuals, 4 vegades el que l'ONU demana per eradicar la fam al món.
L'únic que ha votat a favor d'aquesta taxa és el Parlament Europeu, perquè no té facultat per aplicar-la. (Gordon Brown ho va intentar el 2009 i el ministre d'economià nordamericà va pressionar-lo perquè s'ho tragués del cap, cosa que va fer).

2. Lluita contra el frau fiscal: Segons un estudi de la UPF, el frau fiscal a Espanya és de 80.000 milions d'euros. (Repartits entre els 5 milions d'aturats sortiria a 16.000 milions d'euros per aturat).
A Espanya hi ha la SICAV (Sociedad de Inversión de Capital Variable), gràcies a la qual les grans fortunes només paguen l'1% d'impostos.

3. Nacionalització de la banca que hagi rebut diners públics: Algú poc sospitós d'esquerranisme com Bush ja es va quedar 2 bancs que havia ajudat. I Brown ho ha fet amb 11. Caja Castilla-La Mancha va fer un forat de 3.500 milions d'euros, perquè els seus directius es donaven crèdits a ells mateixos i no els tornaven.

4. Lintxar els banquers com a Islàndia.

5. Aturar l'escandalera de la privatització de les caixes d'estalvi: No hi haurà Obra Social. La Caixa dedica un 20% a Obra Social, un 20% a reserves i el 60% a especular, per exemple comprant REPSOL, una empresa que a l'Equador va ser condemnada per robar.

6. Utilitzar la banca ètica: No és un oxímoron, encara que ho pugui semblar. Aquí hi ha Triodos i Fiare. Es basen en la transparència, en què els diners no es dediquen mai a les armes, drogues, nuclears, etc., i tenen 3 finalitats: cultura i educació, generació d'ocupació i protecció medioambiental. En tot cas, es poden tenir els diners que entren i surten al banc de la cantonada i posar els estalvis a la banca ètica.

7. Destrucció de l'euro: S'hauria de fer 2 euros, un per als països com Alemanya, Holanda o Àustria, i un segon per als països que no poden seguir, com Grècia, Portugal o Espanya. No té sentit que països amb rendes, dèficits públics i fiscalitats diferens tinguin la mateixa moneda. Per mantenir l'euro es fan barbaritats.

8. Repartir el treball: No es pot trobar feina per a 5 milions d'aturats... a no ser que es reparteixi. S'ha passat de treballar 16 hores, a 14, 12, 10 i 8. Qui som nosaltres per aturar el progrés? Hem de seguir l'exemple de França, que fer el pas de 40 a 35 hores i va reduir significativament l'atur.

9. Aturar el creixement: Hem crescut prou i hem destruït el planeta. Hi ha 900 milions de rics i 5.500 milions de pobres (2009).

10. Ser solidadris: Col·laborar amb el Banc dels Aliments, les ONG. Amb la justícia no n'hi ha prou, cal la solidaritat.

12. No gastar en absurds com la despesa militar. Hi ha 1.300 milions d'euros menys per pensions però són els que es gasta el govern en la construcció d'una avió militar europeu (hi participa amb un 13%, equivalent a la cua i l'ala esquerra :). El ministeri de la Chacón té un pressupost 6 vegades més gran que el de la ONU, i per a cometre crims.

(Després algú del públic va parlar de l'objecció fiscal. Consisteix a dir en la declaració de la renda que no vols que els teus diners vagin a pressupost militar i has d'especificar a quin projecte solidari ho vols donar.).

13. Els immigrants no són un problema sinó part de la solució: Per la piràmide d'edat, que s'aprima cap a la meitat, a la segona edat, es necessiten immigrants. Segons un estudi de l'ONU, del 1999 al 2015 Espanya hauria de rebre 155.000 immigrants l'any. S'ha fet un estudi entre el que reben i aporten els immigrants i aporten de més 6.000 milions d'euros.

__________________________________________________________

Després algú va preguntar com es pot reactivar l'economia (comprant i venent, s'entén) i alhora aturar el creixement. No va quedar molt clar, sembla que en un moment s'ha de reactivar l'economia i que després ja aturarem el creixement. O no ho vaig entendre bé o no ho va acabar d'aclarir.

Jo vaig fer un repàs de tenguis i faltis, tengui ONG, tengui a mitges la banca ètica (tinc un compte però sense diners, que així poc que ajudarem a projectes solidaris)... Em falta pillar al Botín i fer-li una cara nova.

Troballa (o no)

2011-07-21T00:40:00.004+02:00

Acabo de fer una descoberta fantàstica. Acabo de trobar un recull de contes que vaig fer el 2003, ara fa quasi una dècada. Ja sé que literàriament no són res de l'altre món, però m'ha fet gràcia trobar-me'ls i em sembla que aquest invent dels blogs és estupendu perquè surtin un poc a refrescar-se. De fet, ara que ho penso, més que relats la majoria són posts "avant la lettre". En transcric un parell, però no hi ha cap obligació de llegir-los, només penjar-los aquí ja em fa il·lusió.

EFECTES ESPECIALS

La suggestió mental és la millor i més gran creadora d'efectes especials. És tan bona que fins i tot, quan està ben feta, ens sorprèn. Ens sorprèn a nosaltres que en som els creadors.

Com podem fer màgia i fascinar-nos amb aquesta màgia. Com poder tenir una al·lucinació i creure-nos-la. És una mena de bucle. De laberint. Es preguntava Nietzsche: es pot romandre conscientment en la mentida?

No ho sé. És un miratge que dura un temps. Que es desfà quan la paradoxa és massa gran. Quan es fa insuportable. És difícil romandre en la paradoxa sense tornar-se boig.

A Nietzsche li va passar. S'hi va tornar. No he aconseguit saber per què, però sospito que es va perdre en el seu propi laberint. Hi ha un detall: just abans de perdre's es va abraçar a un cavall enmig del carrer.

Nietzsche és un tipus que sempre, des que el conec, m'ha fascinat. D'entrada, la dificultat per escriure el seu nom. "zsch" és una combinació letal quan comences a aprendre't els noms. A més, es pronuncia "Nitx" o "Nitxe"? Tampoc no ho sé, jo l'anomeno amb "e" final. Va estimar realment Lou Andreas Salomé? El va estimar ella? Van arribar a fer un trio amb aquell altre famós?

Per què té aforismes tan al·lucinants? "Amistat d'estels", "Per damunt de la passera"... o aquell de l'idealista incorregible que acaba més o menys així: "si mires molt temps al fons d'un abisme, l'abisme acaba mirant al fons de tu". Genial, en Frederic. Però va acabar malament. I la seva filosofia déu n'hi do. Malinterpretada, mal vista, un desastre. Però hi ha molts nietzscheans i de moltes menes, perquè polièdric sí que n'era, el nostre filòsof.

Jo em quedo amb el meu, és clar, amb el Nitxe que m'ajuda una mica a viure, fins i tot les paradoxes i els laberints. El que em diu que no t'has d'acabar de creure mai les teves pròpies paranoies. Millor el cavall, no?

Nota de l'Edició Crítica: L'idealista incorregible i l'abisme són dos aforismes diferents. Aquí l'autora es pren una llicència filosòfica o simplement s'equivoca.

CACOFONIA EN OCRE

El color ocre no s'acabava de veure. Entre un daurat sempre somiat i una caca d'oca sovint present no trobava mai el seu lloc. Sospitava que era una mena de crema catalana amb un toc de marró verdós, un toc irisat que li donava un nosequè d'especial. Però com dir-se? Ocre, ocre. Aquesta "c" al mig el cremava i volia canviar de nom. Això sí, sense canviar de personalitat, que amb els anys s'havia fet un lloc en el seu caràcter.

I va començar: Calaia. Calamanda. Caeldol. Caleb. Calioflus. Cal·lianira. Canci. Cancianil·la. Cànea. Caradveu. Caralampi. Carilau. Clilefus. Carpòfor. Castàlia. Cat. Aquí es va aturar. Cat... tenia gràcia perquè no era el que semblava. Del llatí "Catus", gos, era un cosa així com "color de gos com fuig". Sí, li agradava. Però era massa ambigu. Ho hauria d'explicar cada vegada. Catald. Claramunda. Cleia. Cleodolinda. Ep! Un altre nom bonic. Aquest tenia un nosequè de tendresa i de fragilitat que el captivava. Cleodolinda, Cleodolinda... Sí, era un bon nom per al seu color. Clar i Cremós, amb Cos i Cor.

Cleodolinda... aquest seria el seu nom, almenys de moment, fins que el seu ànim inquiet no el destorbés amb més cabòries sobre la seva identitat nomenclatúrica. Nomenclatúrica... aquest també seria un bon nom per a alguna cosa...

Nota de l'Edició Crítica: Alguns autors (Hermenovsky, 2005; Gadamersh, 2009) veuen en el text la influència del mite romà de Caco, el lladre monstruós que va robar el ramat a Hèrcules. La idea del robatori de noms per part del color ocre ha cocococontinuat fins als nostres dies.

Estimar / Morir

2011-07-18T16:23:00.020+02:00

Esther: Si es mou el cable em creuràs?
Gemma: Sí, et creuré.

No sé per què, aquest cap de setmana la meva germana i jo vam començar a parlar de Mas allá de la vida, aquest programa en què una mèdium, Anne Germain, comunica amb els esperits per fer arribar els seus missatges als seus éssers estimats (perquè sempre són éssers estimats -que, com diu el meu cunyat, això ja és sospitós).

Quan veus el programa -jo l'he vist un cop i per youtube amb ma germana- penses que allò, si està preparat, està molt ben preparat, i la prova és la reacció d'emoció de la persona escollida per l'esperit, normalment perquè l'esperit li ha dit alguna cosa íntima que no s'esperava o perquè li ha dit allò que de veritat s'esperava.

Doncs bé, la meva germana hi creu. Dic hi creu, però per ella és evident que quan morim hi ha una energia que surt, amb els nostres records, etc., que no ho veiem, però hi és, com tantes coses. Per demostrar-m'ho vam invocar un esperit que ens donés bon rotllo, la iaia Mercè. Vam dir-nos que si el cable que penjava enmig de la finestra es movia, la iaia Mercè estava per allà (després vam pensar que igual estava a la Fresneda, un poble que li agradava molt, però vam intentar-ho). "Si es mou, em moro" vaig dir (cosa que hagués facilitat la comprovació). Res, no es movia. De sobte, el meu cunyat, que venia de comprar i no sabia res, dóna un cop al vidre i el cable es mou. Jo en vaig dir casualitat; ma germana, prova irrefutable.

La qüestió és que el tema m'està preocupant. Clint Eastwood en va fer una pel·lícula, però no em va acabar d'agradar perquè no em creia la premissa principal: que hi ha vida després de la vida i que estan entre nosaltres. La mateixa Germain va dir en una entrevista que no li agrada anar en autobús, perquè no sap mai on seure (això també és sospitós, que els esperits hagin de seure a l'autobús, fins i tot l'Esther ho va reconèixer).

Una entrevista a la susoditxa, amb fragments del programa:

L'Eastwood, que també creu en els esperits, suposem:

Això em recorda l'escena de la levitació el dia que vam anar amb la Sara al Rei de la Màgia, i allà estava clar que hi havia un truc. Com ho fan, els del programa? suposo que tenen bons informadors, familiars entenc, però els informadors per què es presten al joc? Potser perquè volen ajudar els seus éssers estimats de veritat, perquè es quedin en pau amb si mateixos, ni que sigui a través de l'engany. Ho puc entendre, però em sembla que no hauria d'estar permès. Sí, com més hi penso, més convençuda estic que no s'hauria de permetre. O sigui, es pot enganyar per amor? i si el motiu és la mort? I fer-ne espectacle?

Jo crec que la iaia Mercè viu quan la recordem, que no és poc, però ni jo ni ma germana tenim ni idea de què passarà després (esperem que passi quan siguem moooooooolt velletes). A més, ma germana és infermera i en la feina que feia abans ajudava la gent a morir, cosa que segur que feia molt bé i que sempre m'ha impressionat. M'agradaria tenir a ma germana a prop quan arribi el moment (espero anar-me'n abans, que sóc la gran), encara que sigui per acompanyar-me al no-res, o precisament per això.

Diversió a dojo

2011-07-14T21:01:00.013+02:00

- MAMA, TU QUÈ FAS PER DIVERTIR-TE A LA FEINA?

P.S. Les imatges les ha escollit la Sara per il·lustrar el tema (em sembla).

P.S.2. El Rubianes, en el seu esplendor.

(Aquesta és la meva il·lustració del tema).

P.S.3. Nietzsche sobre el treball (tradueixo del castellà).

"Els apologistes del treball"

"En la glorificació del treball, en els inevitables discursos sobre els beneficis del treball, veig la mateixa secreta intenció que en els elogis dels actes impersonals i d'interès general: la por secreta a tot el que és individual. Es comprèn ara molt bé, al contemplar l'espectacle del treball -és a dir, d'aquella dura activitat del matí fins a la nit-, que no hi ha millor policia, ja que serveix de fre a cadascú i serveix per aturar el desenvolupament de la raó, dels apetits i dels desitjos d'independència. El treball gasta la força nerviosa en proporcions extraordinàries i treu aquesta força a la reflexió, a la meditació, als somnis, als guariments, a l'amor i a l'odi; ens posa sempre davant dels ulls un fi intranscendent, i atorga satisfaccions fàcils i regulars. Una societat en què es treballa rudement sense descans gaudirà de la major seguretat, i la seguretat és el que adora el present com a divinitat suprema. Però és el cas (oh terror!) que el treballador és precisament qui s'ha tornat perillós. Els individus perillosos són legió, i darrere d'ells està el perill de perills: l'individuum"

Aurora, paràgraf 173.

Molt bé, tenim les visions de la Sara, del Rubianes i de Nietzsche. Intento fer la meva, a partir d'aquesta investigació:

1. Treballar és una sort i una maledicció, tant si fas una cosa que t'agrada com si no t'agrada. (Moltes vegades és una barreja).
2. Treballar gasta molta força nerviosa que traiem a la reflexió, als somnis o a la meditació. Mala cosa. Però en el treball també reflexionem, de vegades.
3. Quan et diverteixes és quan millor treballes; quan millor treballes és quan et diverteixes. Bé, en certes feines això no s'aplicaria exactament.
4. Pots intentar divertir-te a la feina, però mai com un nen a l'hora del pati. Iep, aquestes empreses modernes del Silicon Valley tenen integrat l'esbarjo dins la feina. Deuen saber el que es fan.
5. Que el treball no matxaqui l'individu!

De moment, ho deixaríem aquí. En realitat, a mi el que m'emprenya no és treballar, sinó llevar-me d'hora...

Cruixent de bleda i crema de coliflor

2011-07-08T23:53:00.012+02:00

- Que poc 5 minuts!

No sé quin és l'estàndard de càstig que s'ha d'aplicar a un nen quan s'acaba de carregar un llibre de receptes de cuina, però ja és trist que el nen et digui que t'has quedat curt, ai, ai, ai (de tota manera, després m'ha dit que havien de ser 6 minuts, que tonta no és).

Doncs bé, una bleda, que sóc jo, i una coliflor, que és la Sara, perquè alguna verdura li havíem d'adjudicar, hem proclamat la Setmana Gastronòmica Visca la Verdura. S'ha de dir que el primer plat de la Setmana ha estat mousse de xocolata, però dilluns mateix entrem en matèria i farem uns barquets de verdura fantàstics que hem trobat a Cocina Fácil (sí, perquè el Cuina no en té res, de fàcil; com diu el meu quiosquer, és "de alto standing"). La gràcia és trobar plats verdurils fàcils i apetitosos per ambdues parts (el que fa ambtrès no juga en aquesta lliga, és més de la lliga del tot per la pasta).

Ja sé que em repeteixo amb els temes, em sembla que en aquest blog he relacionat més d'un cop autoritat i verdura (i potser algun cop felicitat, ai no, que la felicitat anava relacionada amb les croquetes). Que em costa l'autoritat, la cuina i la verdura, però intento fer un just mitjà entre el que em surt de fer i el que se suposa que he de fer. I si faig el que he de fer què puc esperar? Que la coliflor surti sana, forta, bona i intel·ligent. I feliç.

Diccionari de la Llengua Catalana. DIEC 2

bleda

1 f. [LC] [AGA] [BOS] Planta de la família de les quenopodiàcies, de fulles basals ovades, grosses, amb el pecíol i el nervi mitjà molt desenvolupats, flors verdoses, en inflorescència densa, i fruit embolcallat pels tèpals, cultivada com a verdura (Beta vulgaris var. vulgaris).

2 [LC] [BOS] bleda borda Bleda silvestre, d’arrel prima i fulles més petites, pròpia d’indrets ruderals i de sòls salins (Beta vulgaris ssp. maritima).

3 m. i f. [LC] Persona no gens espavilada, mancada de vivor, de tremp. És una bleda assolellada. No en farem res, d’ell: és un bleda.

Ep, però nosaltres les bledes també podem ser sofisticades, com en el cas de l'"arròs de nap amb escuma de mongeta i cruixent de bleda", que es va presentar al I Concurs de Cuiners Novells que es va celebrar dins del III Certamen de Varietat d'Arrossos de Cullera (juny 2010).

Crema de Coliflor
http://www.recetasdiarias.com/recetas/sopas-cremas/crema-de-coliflor/

4 persones, 25 minuts.

Ingredients:

400 g coliflor
120 g puré de patates
150 ml nata líquida
100 ml oli
pebre
sal

Posem en una olla aigua abundant amb sal i la portem a ebullició. Quan estigui bullint coem la coliflor fins que quedi ben tova.

Quan estigui cuita la traiem de l'aigua i la bolquem en una altra olla amb el puré de patates, ben espès. Hi afegim la nata líquida, l'oli, una mica de pebre i sal al gust. Ho deixem uns minuts al foc.

A continuació ho passem tot per la batedora o la liquadora, perquè quedi ben fi, i ho servim calent.

--------------------------------
Abans li he dit a la Sara si volia escriure una cosa que m'ha dit avui:

L'AMANIDA SÍ QUE ET SURT BÉ!

No he sabut si alegrar-me'n o no. Però m'ha fet riure.

P.D. El proper post no tindrà a veure amb el menjar. Com diuen els Monty Python: And Now for Something Completely Different.

El gelat

2011-06-25T20:46:00.008+02:00

- Si no t'ho acabes tot, no hi ha gelat.

Cada vegada que sento o dic una frase com aquesta em pregunto si estic/estem fent bé, perquè, no serà, com diu el Carlos González (també penso sovint en ell) que estem condicionant la criatura quan diem això? És a dir, que estem donant el missatge de "t'has de menjar aquesta cosa horrible però com a premi tindràs un boníssim gelat". És que la cosa és horrible i el gelat realment bo? Ei, ei, que això passa a casa i també al restaurant, on se suposa que saben cuinar bé.

Avui hem dit aquesta frase. No estava menjant gaire però feia un esforç (a més pagava la penitència de menjar-se el pollastre gràcies a les patates, que com tothom sap són més bones que el pollastre). Al final, quan diem que sí, que té gelat, fa un moviment brusc -perquè s'estava movent molt, massa- i tira al terra l'ampolla de vidre de vinagre. Tot trencat, tot esquitxat. El seu pare diu que no hi ha gelat, que prendrà un suc de taronja. Jo dic "home, ha sigut un accident". Tensió. La iaia no diu res, per si de cas. El pare marxa fora a fumar (i a destensar-se). La nena i jo pensem en un gelat, però tinc mala consciència i li dic que demani perdó al seu pare. Quan torna, em diu "ja no vull gelat, vull un suc de taronja". I jo penso, que bé, vitamines! Però i aquest canvi? No serà que en el fons també li agrada el suc de taronja? Efectivament, quan li porten diu "boníssim". I afegeix "després vull anar a jugar a les boles" (boles de plàstic gegants). No ens estarà condicionant ara a nosaltres???

En fi, no sé si el Carlos González (des d'aquí, salutacions) té raó o no, crec que sí que en té, si ho penses bé, però és difícil prescindir del "si no t'ho menges, no tindràs això" o "si t'ho menges, tindràs allò altre".

Això sí, el gelat és un gran invent, com sabien els protagonistes de Down by Law, de Jim Jarmusch.

I també li agradaven molt a un amic meu que es deia Rubén i que trobem a faltar.

P.D. Ara estava pensant si no ens podria ajudar algún filòsof. I penso en Kant. Però no s'ha de menjar per deure, sinó per necessitat i plaer, així que intentarem treballar en aquesta via, en fer que el menjar sigui el propi "premi", sense premis d'un postre millor...

Nietzsche i/o democràcia

2011-06-23T19:00:00.006+02:00

- ¿Qué hace un filósofo com tú en una manifestación como ésta?

Com que totes les manifestacions tenen vuitada, he penjat aquesta imatge on, si us hi fixeu, apareix Nietzsche sobre fons verd. I què hi fa Nietzsche en una manifestació per la democràcia autèntica?

Això és el que em vaig preguntar jo mentre feia la foto, però em va fer il·lusió trobar-me'l. Suposo que el que portava la pancarta sabia que a Nietzsche això de la democràcia i l'igualitarisme li agradava més aviat poc, més aviat gens. (O el que li agradava era atacar-ho).

Democràcia té a veure amb la moral del ramat i amb la pretensió dels grisos i mediocres d'igualar-se als forts i poderosos. Suposo que no la portava per això, la pancarta, sinó per aquest esperit revolucionari de la "tranvaloració dels valors" i la reivindicació de "l'esperit lliure".

La qüestió és si tothom pot transvalorar valors i esdevenir un esperit lliure. Per Nietzsche sembla que no, que hi ha una aristocràcia insalvable de l'esperit. Però es pot adaptar aquesta idea al context democràtic? I tant. Nietzsche ha estat interpretat i reclamat des de tantes bandes que també pot contribuir a aquesta mena de revolta-pacífica-que-no-sabem-on-ens-durà-però-esperem-que-a-algun-lloc-més-just.

De Més enllà del bé i del mal (traducció meva):

"Com? Un gran home? Jo veig sempre només un comediant del seu propi ideal." (Se m'apareix el careto de més d'un polític).

"Qui lluita contra els monstres ha de mirar de no convertir-se ell mateix en un monstre. Quan mires molt temps al fons d'un abisme, l'abisme mira al fons teu." (M'encanta aquesta cita, parla d'integritat, crec).

I aquesta, dedicada a la Sara:
"Maduresa de l'home (i de la dona, afegeixo): significa haver retrobat la serietat que tenia quan jugava de nen."

D'Humà, massa humà (traducció meva):

"Enemics de la veritat.- Les conviccions són enemigues més perilloses de la veritat que les mentides." (Contra el dogmatisme, complementa la de l'abisme, trobo).

"Incurable.- L'idealista és incorregible: tan aviat el fas caure del seu ideal que es fa de l'infern un altre ideal (...)". (Ai sí, em sembla que sí, Frederic).

Maria Teresa

2011-06-18T21:07:00.003+02:00

- Acabo de posar una rentadora. Perdoneu, però algú ho havia de fer.

Aquest post és ludicoreivindicatiu. Consisteix a engrescar la meitat masculina de la humanitat a entrar en el món, sempre apassionant, de la rentadora.

Perquè la rentadora és un món, rodó com quasi tots els móns, encara que sigui de càrrega superior (gràcies, des d'aquí, a la inventora o inventor). I, el millor de tot, permet aclarir-te les idees (després d'ensabonar-te-les -o no, que ara hi ha aquella bola de color verd que va tan bé i que contribueix a fer un món millor, que és el que més ens agrada en aquesta casa).

I amb les idees ben netes i amb la contribució a un món millor ja pot tornar a començar el cicle de la vida, perquè tots els pensaments, tots els esforços, tots els anhels tornaran a passar per la rentadora, que és un món, per netejar-se i tornar a començar el cicle de la vida (s'entén el missatge, no?).

P.S. Francament, no sé perquè m'embolico a fer aquest post ludicoplasta si el més senzill és posar una rentadora perquè sí, perquè algú ho ha de fer. Per cert, m'ha fet il·lusió trobar aquesta imatge, d'un disc que tenia jo de petita que deia "Maria Teresa sí que besa, como se tiene que besar", que potser és una millor manera de vendre la rentadora.

P.S. 2. El trailer que ve a continuació ha estat afegit posteriorment, perquè dóna bon rotllo.

Things I Never Told You, d'Isabel Coixet, amb Lili Taylor i Andrew McCarthy.

D'animals i de colors

2011-06-08T21:40:00.003+02:00

-Vull de color rosa escriure.

Per celebrar que la Sara s'acaba de salvar d'un càstig (anar-se'n directa al llit per no acabar-se el pollastre i fer el ronso), estem aquí al blog. I ara escriu la Sara:

L'ELEFANT ES BONIC

Anem al youtube i me'n recordo d'Hatari! (me'n recordo poc però recordo que em va agradar) i la Sara accepta:

I atenció, que això no s'acaba:

LES PAPALLONES TENEN MES DE TRES COLORS

Hem trobat aquest vídeo i la Sara m'ha convençut.

I encara:

ELS PORQUETS ES REBOLQUEN EN EL FANG PER NO CREMAR-SE LA PELL

I COM que ja s'ha fet TARD ho hem de deixar aquí. Ara a l'hora d'anar a DORMIR hi pensarem.
Bona NIT!

La revolució comença en dilluns

2011-05-22T12:36:00.000+02:00

-Sara, podem fer un món millor?
-Sí, però s'ha de fer el dilluns.

No sé per què li faig aquestes preguntes a la pobra criatura, però resulta que normalment l'encerta. El 15-M era diumenge, però les acampades van començar dilluns. Avui és diumenge, però demà hem d'anar a treballar, els que tenim feina. I és pot fer la revolució des de la taula del despatx? Abans i després d'anar a la concentració, a la manifestació?

Se m'acut que d'alguna manera sí. Jo per exemple estic fent un informe sobre la indústria del videojoc, que mou milions. Doncs bé, resulta que he descobert que hi ha una sèrie de videojocs, els anomenats Serious Games, que estan en creixement i que tenen molt a dir en això de fer un món millor. I que m'agradaria destacar en l'informe. Tenen a veure amb l'educació i amb la salut, sobretot, i també de tipus més social-reivindicatiu:

Against all odds (ACNUR), que permet posar-se en la pell d'un refugiat.

Traces of hope (Creu Roja) on s'ha d'intentar reunir una mare i un fill separats per la guerra a Uganda.

He trobat alguns blogs sobre el tema:
http://elianealhadeff.blogspot.com/2008/09/new-arg-traces-of-hope-serious-games.html
(el seu lema és if you want to change the future, play it first!).

http://seriousgamesmarket.blogspot.com/2011/05/serious-play-conference-announces.html
On s'anucia la Serious Game Conference per aquest agost, amb atorgament de premis.

Bé en aquesta casa es juga sobretot a la NBA per PS3, i també de quan en quan a la Wii, però potser anirem introduint algun joc seriós d'aquests...

Una altra manera d'aconseguir un món millor des de la feina seria no ser tan dòcils amb els nostres caps quan, com els nens, es porten malament. Però això sí que és un Serious Game!

P.S. He tobat videojocs sobre negocis però no n'he trobat cap sobre "com carregar-se el món i sortir amb el trajo indemne". Es podria fer un inspirat en Inside Job (que encara no he vist, però tinc moltes ganes de veure). Ens veiem a l'Àgora!!

"Moments"

2011-05-09T00:43:00.011+02:00

-Mama, l'Albert d'on ha sortit, del papa o de la mama?
-De la mama, de la tieta, tots els nens surten de les mames.
-I què passa amb el papa?

Ens hem afanyat a dir que el papa també hi contribueix i que hi posa la llavor. Sempre havia pensat que no recorreria a això de la llavor quan arribés el moment, però de tota manera tampoc no sé si sap que és una llavor, i tampoc sembla que aquest sigui "el moment". Ja vaig veient que el moment són diferents moments, amb les seves explicacions més o menys matusseres.

imatge manllevada de: http://ca.xuxulanstrum.com

M'ha fet molta gràcia la seva lògica: els nens, com el seu cosí Albert de 6 anys, vénen dels pares, i les nenes, de les mares. Curiosament, aquesta lògica s'acostaria a la idea de reproducció per clonació, que també pot arribar en un futur més o menys llunyà.

Aquest possible futur fa una mica de por, i també el de l'úter artificial (em ve al cap Un món feliç...), però per què no? La Sara tampoc ha estat concebuda pel mètode tradicional. Els seus tres primers dies de vida els va passar en un tub d'assaig... i molts nens passen els darrers mesos de gestació en incubadores i no té res a veure amb Huxley; potser a la Sara li haurem d'explicar primer aquest mètode i després el tradicional... bé m'estic embolicant i no n'hi ha per tant.

Més difícil va ser quan em va preguntar "què vol dir morir-se?" I sé que aquest moment també tornarà a aparèixer, segur!

Coses importants

2011-04-29T19:52:00.000+02:00

Gemma: Sara, fa dies que no escrivim res al blog. Què podem posar-hi?
Sara: La caca és pipi.
Gemma: Home, Sara, això no ho podem posar, que és lleig (potser se li pot trobar algun significat profund però jo ara no li veig).
Sara: 5 i 7 fan... quan fan 5 i 7?
Gemma: 12.
Sara: Fiquem això.
Gemma: Home, Sara, això no té gaire gràcia... i si agafem algun conte teu a veure si trobem un tros filosòfic?
Sara: Què és "filosòfic"? (y tú me lo preguntas...).
Gemma: Uffffff mmmm, que diu coses importants.
Sara: Fiuuu, xiular és imporant.
Gemma: ??? (si em necessites, xiula, té raó). Va, a veure què trobem.
(Mentre intento trobar alguna cosa important per escriure al blog, la Sara comença a jugar amb una Barbie i un cavallet blanc i m'ignora completament. M'està bé, per plasta).
Sara: Podem posar una cançó d'amor! (la canta, llàstima que ens perdem la posada en escena): Otinl cans tornis vans lai tornonas tistal oris pans elei dowas tostal ugur tans nauando oliooooon.

Està clar que aquí s'estan dient coses importants.

Algú

2011-04-07T22:23:00.000+02:00

- Algú és el meu nòvio

Que algú en aquest món tingui la particularitat de ser nòvio de la meva filla de 4 anys no deixa de ser una mica inquietant. Com serà? Quines pretensions tindrà? A què dedica el seu temps lliure? I això no és tot. Ja anem pel segon. El primer, el Leo, era una mica bruto, sempre jugant als Gormiti. El d'ara, el Dídac, és una altra cosa. És del tipus simpàtic i divertit, de fet, l'únic que sabem d'ell és que va cantant pel carrer "xim pa xam pa xum pa xim pa xam..." i a la Sara li fa molta gràcia.

Bé, ara quan l'he posat a dormir li he dit, com sempre, que pensi en coses boniques, i avui he afegit, "pensa en el Dídac" (una mica agosarat, potser?), i m'ha dit "tinc por que ja no siguem nòvios". Però segur que segueixen sent nòvios. Com es pot deixar de ser nòvio d'algú que va cantant pel carrer com el Patufet. Molt millor que els Gormiti, on vas a parar!

He mirat aquest camembert

2011-03-20T00:11:00.009+01:00

- A tu el Raimon t'agrada, oi?

És fort que ma mare em pregunti això després de la quinzena de concerts del Raimon que devem portar, des que amb 7 anys em va portar al d'Arenys de Munt, amb els grisos apareixent al final del concert. Llavors, quan em va preguntar per la cançó que més m'havia agradat vaig dir "Non non vine son" ("Una vaca amb un vedellet en braços").

Ara venim del concert al Tívoli i, com sempre, semblava que era jo qui l'acompanyava a ella, sense que quedés clar si a mi m'agradava perquè li agradava a ella o si m'agradava perquè m'agradava a mi (té sentit la distinció, no?).

Tot això ve a tomb perquè m'he sorprès a mi mateixa arrencant un aplaudiment (o sigui, que he sigut la primera a aplaudir) amb els primers acords d'"He mirat aquesta terra". Sabia que m'agradaven vàries cançons, entre elles "Veles e Vents" i "He mirat aquesta terra", però no m'esperava que tant. Per això ma mare m'ha dit de seguida: "aquesta t'agrada eh?," i després ha fet la broma, inèdita després de 42-7=35 anys de concerts del Raimon: "a veure si resultarà que t'acompanyo jo a tu i no tu a mi!". Bona broma.

Tot això vol ser una mena de reflexió sobre els gustos i els afectes. Per exemple, quan tenia la mateixa edat que el primer concert del Raimon, 6 o 7 anys, els meus pares no sabien si m'agradava el camembert, tan fort, perquè m'agradava o perquè li agradava al meu pare. La qüestió és que encara m'agrada el camembert. Molt. (Màxima número 13 de Gemma Sara Glaukopis).

No sé si a la Sara li agradarà el Leonard Cohen o el Lou Reed, o els Manel (que al Joan li agraden molt i per edat li toca més -de fet, ja ha anat a un concert i li encanta Al mar!). I potser algun dia descobrirà que realment li agrada allò que li agrada. O no. I tampoc no passa res.

P.S. Veig que a la màxima 13 vaig posar que el camembert venia de la meva estada a França i no del meu pare. Curiós... com que aquest blog és d'investigació i està en constant evolució em sembla que modificaré una mica la màxima.

Va haver de volar, a la fi!

2011-03-14T00:10:00.013+01:00

-Fora Mandra!

La marieta mandrosa

En aquesta casa hem iniciat un programa educatiu intergeneracional que es diu Fora Mandra! (que vulguis que no, posar-li nom a un programa educatiu ha de ser garantia d'èxit). (Bé, la Sara li diu Fora Caca!, els nens i l'escatologia, ja se sap).

La qüestió és que la mestra de la Sara ens ha renyat (bé, el pare ha sortit pràcticament il·lès), perquè la Sara és molt llesta i molt intel·ligent, però molt mandrosa. I la mandra li ve de tenir-ho tot fet. I té raó, si no s'acaba el menjar li dono jo, si no s'acaba de vestir la vesteixo jo, estic amb ella fins que s'adorm... fatal.

Doncs ni curta ni peretzosa he muntat un programa insipirat en Aristòtil (que vulguis que no, tenir un filòsof en el programa també ha de ser garantia d'èxit) i que consisteix en dos moments: esforç i plaer. Diu Aristòtil a l'Ètica a Nicòmac (tradueixo del castellà de l'edició de Gredos): "La vida feliç, d'altra banda, es considera que és una vida conforme a la virtut, i aquesta vida té lloc en l'esforç, no en la diversió" i: "Donat que les activitats difereixen per la seva bondat o maldat, i unes són dignes de ser cercades, altres evitades, i altres indiferents, el mateix passa amb els plaers, ja que a cada activitat li correspon el seu propi plaer".

I això com es tradueix? Doncs bastant fàcil, si ho penses, en comptes del fins ara clàssic: "vaaaa fes aixòò, que ja tens 4 aaanys", passem al "fes això, jo no ho faré" (esforç) "veus? ho has fet, t'estàs fent gran!" (plaer). I està funcionant!

Però, ai, hem dit que era un programa intergeneracional... L'altra generació sóc jo (el pare supervisa). Em fan mandra vàries coses, com ara carregar i descarregar el rentaplats o, encara pitjor, cuinar, la qual cosa em fa sentir culpable. Doncs bé, gràcies a aquest programa això s'ha acabat i per demostrar-ho em comprometo a fer croquetes aquest dimarts dia 15 de març. Començo per aquí perquè a la Sara, al Joan, a Aristòtil i a Les Luthiers els agrada, i a mi també (les croquetes, quan són bones, són molt bones, màxima número 12 de Gemma Sara Glaukopis).

P.S. Tenir mandra és un luxe que en molts punts del Planeta no es poden permetre, està clar.

Our Way

2011-03-11T01:12:00.000+01:00

Humans! (o no). Jo acabo l'aventura Píxel amb una frase de la Sara (ja sabeu que sense la meva filla estic perduda): "Cadascú té la seva manera".

Doncs sí, aquests píxels han estat ben polièdrics i els finals de la història també (amics per sempre, cosina salvadora...). En aquest blog hem patit una mica de ment dividida, d'ésser mutant, estàvem integrant "allò altre" en nosaltres i una mica sí que ho hem aconseguit. Una mica pixelades de bon rotllo sí que estem la Sara, la Gemma, la Glaukopis i el Gegant del Pi...

El vídeo és una mica decadent, però jo crec que als pix els agradarà.

Blog Pixel·lat o Pixelat (encara no ho tenim clar, hem de consultar l'Acadèmia Píxel de la Llengua)

2011-03-09T07:50:00.005+01:00

HUMANS! ARRIBA LA INVASIÓ PIXEL·LAIRE. AQUEST BLOG DE CRIATURADES PSEUDOFILOSÒFIQUES HA ESTAT FELIÇMENT PIXEL·LAT.

EL QUE ÉS PIXEL·LAT ÉS I EL QUE NO ÉS PIXEL·LAT NO ÉS.

(Ara fem veure que tot el blog està pixel·lat -o pixelat).

Tengo el reto de estar siempre perfecta 2

2011-03-04T01:10:00.007+01:00

Atenció: si no has vist i vols veure Cisne Negro/Black Swan, NO llegeixis aquest post.

-Existeix una mica, però no.

El que existeix una mica però no és la perfecció, segons la Sara. Li he preguntat si existeix la perfecció perquè ella és la meva filòsofa de capçalera i de moment sembla que no li és contraproduent.

I li he preguntat això, perquè avui li estic donant voltes al tema de la perfecció, com vaig fer en aquest post fa un any: Tengo el reto de estar siempre perfecta.

La conclusió d'aquell post és que l'argument definitiu contra l'existència de Déu és que la perfecció és una llauna. I si mirem, com vam mirar ahir el Joan i jo, Black Swan, no només és una llauna sinó que és perillós per a la integritat física i mental. Que pot matar, vaja.

L'anècdota tonta és que avui he fet un informe a la feina que m'han dit que era perfecte, la qual cosa m'ha pujat l'ego déu n'hi do, per al cap d'una estona dir-me que no, que hi havia un parell de coses millorables, la qual cosa m'ha tornat l'ego on estava, que és on ha d'estar.

O sigui, que com diu la Sara, era una mica perfecte, però no. Però i què? M'hauria de transformar en informe, en text (home, és maco això de transformar-se en text) per arribar a la perfecció? I aquesta transformació no em costaria la vida? (home, no sé si deu ser dolorós transformar-se en text... i que fa menys mal, transformar-se en lletra de pal o en lletra lligada?).

I aquí tenim a la Natalie Portman que (quasi?) arriba a la perfecció amb el seu paper de Nina (que els seus disgustos li haurà costat, suposo), i la gran frase final: "It was perfect" o "I was perfect" (que potser estava pensant la Natalie de la seva actuació). Per sort la Natalie n'ha sortit íntegra i amb un Oscar a la butxaca.

Per cert, calia que fos una peli de terror? Calien tants ensurts? D'acord que hi hagi patiment i confrontació amb si mateixa i descobriment de les profunditats i de la part fosca, però no es podia haver quedat en drama, la cosa?

Un final alternatiu per al tema...

Rebels

2011-02-23T23:39:00.001+01:00

-Ho sap tot el teu jefe?

Això va ser ahir (avui quasi no ens hem vist i estàvem molt cansades les dues, ni conte hem fet), no sé com vam acabar parlant de la feina, de què és un informe (és un paper que diu coses sobre coses, més o menys), i que faríem un informe sobre les gomes de colors (ahir li vaig comprar, sí, li vaig comprar ahir gomes de colors, perquè em costa dir que no, com el fidel lector d'aquest blog ja sap). I què en direm de les gomes, li vaig preguntar, que són de colors, que serveixen per fer cuetes... en conclusió, que són molt boniques. Gran conclusió per a un gran informe. I llavors va i em pregunta si el meu jefe ho sap tot. Em vaig quedar uns segons dubitativa. No, però sap més que jo, vaig dir. I vaig pensar, igual que jo, que sóc ta mare i no ho sé tot però sé més que tu. No perdem l'ordre de les coses i el bon seny. Però també m'agradaria dir-li que pot qüestionar aquesta mena de veritats. Que té el dret de rebelar-se contra mi, contra el jefe i contra la autoritat (in)competent. Jo sóc força submissa, però no vull que ella ho sigui. Vull que qüestioni l'autoritat, en definitiva. Ep, però això serà en el seu moment, de moment que pensi que els grans tenim raó i ho sabem quasi tot...

Llibertat d'expressió, encara

2011-02-21T00:20:00.002+01:00

Nosaltres no som d'eixe món.

Laia & Ludwig (& Layla)

2011-02-13T02:13:00.016+01:00

Post dedicat a la Lali, i a totes les euLàlies d'aquestes contrades.

-Quin és el més mitjà?

Com que la Gemma Sara Glaukopis és més aviat previsible, previsiblement avui parlarem de la parla, perquè avui (ahir) hem anat a veure la Laia, la Gegantona de la Parla. Que no parla.

I avui ha dit això la Sara, quin és el més gran, quin és el més petit, quin és el més mitjà... i jo he pensat, com qui no vol la cosa, quina relació hi ha entre el llenguatge i el món? Perquè ella veu una varietat de mitjans i per això ho diu? O veu una varietat de mitjans perquè ho diu? Els límits -o els no límits- del seu llenguatge són els límits del seu món? Ja es veu que estem invocant Wittgenstein, que sempre apareix quan se'l demana.

Però ja sabem que Wittgenstein són dos, el primer i el segon. En el primer, el llenguatge representa el món i el que queda en els límits del món, allò místic, no es pot expressar, més val callar. En el segon, el que hi ha són els jocs del llenguatge, que corresponen a altres tantes formes de vida, per tant la parla, les parles són totes possibles.

I aquest rotllo... ah sí, per la Sara. Doncs no sé quin Wittgenstein ens agrada més, em sembla que el segon, però la cosa mística del primer també és atractiva. Diguéssim que no sé si la parla de la Sara està ratllant la mística, tot forçant els límits, o si és un joc del llenguatge que es va combinant lliurement. Per què no ens quedem en un terme mig? En el més mitjà?

Però un proverbi hindú, en l'estil del primer Wittgeinstein, diu que quan parlem -escrivim- hem de procurar que les paraules valguin més que el silenci. I no sé si ho hem aconseguit. Callem, doncs.

(imatge treta de wordnik)

Una altra idea de Wittgenstein és que el món dels feliços és diferent del món dels infeliços (penso en Egipte, ara). But that's another story...

La pregunta seria: es pot parlar de tot? (tot es deixa parlar?)

Néixer, Morir

2011-02-07T23:59:00.005+01:00

- I tu per què vas néixer abans que jo?

Mmm, després del desconcert inicial he encertat, més o menys, a dir: "perquè els pares sempre neixen abans que els fills, perquè si no no us podríem fer". I també moren abans que els fills, hagués volgut dir-li, però no era el moment. Per ella la mort encara és com un joc. Tanques els ulls i has mort; els obres i tornes a ser viu. No sé per què aquesta pregunta m'ha fet pensar en la mort. Suposo que m'ha fet pensar en l'injust, cruel i demolidor que ha de ser perdre un fill. És tan poc natural com que neixi abans el fill que el pare.

BUIT

Quin deu ser el punt de refer l'equilibri?
On serà on s'estronqui la fugida?
Quan serà quan del pou tocaràs fons?

El pou es va estrenyent i encara el fons s'allunya.
Com més fuges de tu més lenta és la fugida.

Quan serà, i on, que el buit que t'exaspera
tornarà a alçar-te i t'omplirà de llum?

Mai sense el buit, enlloc sense l'absència
que ja tot ho il·lumina.

Oriol Izquierdo, Moments Feliços.

Ostres, m'he quedat amb mal cos, he de trobar una poesia alegre, vital:

CANÇONS DE PAPER FI

Cançons de paper fi
m'omplen la sàrria
i em foraden el fons
de la butxaca.
Mireu quin caramull
de llunes blanques!
Duc llunes i cançons
per arrecades.

Maria Mercè Marçal

(Aquest poema l'he tret d'un llibre molt bonic, Mites i somnis, editat per La Magrana).

Amb la Barbie i el Nietzsche

2011-02-02T00:54:00.006+01:00

- L'important és veure-la així de contenta.

Aquesta és de la meva fornera Montse referint-se a la Sara. Referint-se al fet que jo li he comprat la revista Barbie, quan fa pocs dies li havia comprat la revista de les Winx, i em sentia una mica culpable (per allò de que tenen de tot, que no tenen tolerància a la frustració, etc.). Llavors la Montse m'ha dit que no passa res, que ella feia el mateix amb els seus fills i que li han sortit la mar de bé.

La veritat és que m'ha deixat bastant tranquil·la. No és que m'entusiasmi la Barbie, precisament (de fet el que li ha fet més gràcia són els accessoris), però no m'hi podia negar gaire, perquè jo m'acabava de comprar... atenció... la revista Filosofía Hoy. Quina descoberta, és el primer número i ha estat una agradable sorpresa. Val 5,90 i et regalen l'Así habló Zaratustra (en castellà, això sí) del Nietzsche. A més també et pots comprar per 5,90 euros el llibre La gran historia del capitalismo, amb el prometedor subtítol: Para entender qué pasa hoy y qué va a pasar mañana.

Total, que ens hem posat les dues a llegir les respectives revistes, ella immersa en el ric vestuari de la Barbie i les seves amigues, que "quieren estar guapas y elegantes", retallant tot el retallable, i jo immersa en la gran pregunta "¿Existe Dios?" i altres preguntes sobre la felicitat, el capitalisme, un especial Nietzsche (uau) (i retallant, també).

La Sara m'ha dit que la seva revista era més maca que la meva. Jo no ho tinc tan clar.

Món millor?

2011-01-30T00:26:00.004+01:00

Màxima núm. 9 de la Gemma Sara Glaukopis: Fem un món millor! És una estoneta, però val la pena... (gràcies, Esther!):

Knockin' On Heaven's Door

2011-01-29T01:19:00.005+01:00

Aquest post no m'està sortint com jo voldria. Resulta que he vist una frase, vull dir una cita, que m'ha agradat força, no sé ben bé per què, i que és aquesta:

"El lenguaje es el alma de los ateos"
José Lázaro, citat per Julio Quesada a Ateísmo difícil, Anagrama, 1994.

Voldria escriure alguna cosa amb sentit inspirada en aquesta frase, però no la veig. Per què seria el llenguatge més propi, més de l'ànima, dels ateus? (entenent ànima en un sentit ampli, esclar). Serà per què no es poden referir a una instància superior i per tant d'alguna manera el llenguatge ho és "tot"? Una mena de transcendència en la immanència? (sempre m'ha fet gràcia aquesta fórmula tan rimbombant).

Per altra banda, tenim els nostre particular Olimp. Els nostres dos gegants, el Gegant del Pi i la Geganta del Temps. El Gegant del Pi representa la força, el poder, diria jo, i la Geganta del Temps, que en realitat es diu Mercè, representa el Temps, això ja ho tenim.

I mira per on, ens hem empescat un altre gegant, concretament una gegantona: la Laia. La Laia ens va fantàsticament bé perquè és bonica, té nom i representa la bona parla. (I tinc una amiga de l'ànima que es diu Lali i que l'hi puc dedicar). Fins i tot li he deixat escollir a la Sara què preferia: "llenguatge", "llengua" o "parla" i ella, amb molt bon criteri, ha escollit "parla". La Gegantona de la Parla.

(Per cert, llegeixo que originàriament la Laia va ser una il·lustració de Carme Solé per a les Festes de Santa Eulàlia del 1997 i que es va estrenar com a gegantona l'any següent).

Resumint, i per ser coherents amb el blog:

1. El Gegant del Pi representa Déu però també el déu de la Força. Tots tres existeixen com a metàfores, com a éssers mitològics, com a ficcions.

2. Tenim dos gegants més que també són déus a l'estil grec, com els que li agradaven a Nietzsche (a nosaltres ens agrada Nietzsche).

3. La nova adquisió, la Gegantona de la Parla (no quedaria millor de la Llengua, ?), té un paper molt important en l'ecosistema. El llenguatge és molt important per als ateus (que no teòfobs), perquè... No, mira, ara que hi penso, "en el principi va ser el verb", aquest José Lázaro deu estar equivocat.

Joana

2011-01-25T23:14:00.001+01:00

Gemma: Ja tenim 6 seguidors al blog!
Sara: I quan vindrà el 7?
Gemma: No ho sé...
Sara: Li podem dir a la Joana!

Tindria gràcia que la seva amiga de l'ànima, que té 4 anys com ella, fos seguidora del blog. Quins comentaris posaria? "Això ja ho va dir Bob Esponja" o "M'agrada més la versió de la Bella Durmiente d'El País"...

La seva amiga de l'ànima, d'això volia parlar un poquet. La Joana és la primera amiga i la millor amiga de la Sara. Jo no recordo qui va ser la meva primera amiga, però crec que ens recordarem de la Joana. M'encanta veure com s'abracen i es fan petons. (Ara comença Infidels, que també va d'amigues, ara no sé què fer, faré les dues coses, o sigui cap de bé). També es fan regals. Fer-se regals crec que és un dels primers símptomes de l'amistat. Passar del no regal o del típic regal col·lectiu al regal individualitzat vol dir molt. També volen estar juntes, volen anar l'una a casa de l'altra, fins i tot un dia van dormir juntes (m'agradaria saber què es van dir abans d'anar a dormir...).

En paraules d'Epicur: "De tots els béns que proporciona la saviesa per assolir la felicitat de tota una vida, el més important és l'obtenció de l'amistat." i aquesta, més senzilla, que m'agrada molt: "No tenim tanta necessitat de l'ajuda dels amics com de la seguretat de poder-la tenir". Epicur, Ètica (Proteus).

De vegades te n'adones que algú és amic teu de sobte, com una revelació (fa poc em va passar). I d'altres vegades la relació està en un terreny entre el company/conegut i l'amic. Com l'Albert Espinosa, que es va inventar allò dels grocs/amarillos (amants-amics), em faltaria una paraula per aquest estat. Però no la trobo.

Millor escoltem al Lou Reed. Dedicada a la Joana, a la Pia i a tots els amics i amigues de tots els temps (inclosos els d'Epicur).

Nocilla

2011-01-22T01:49:00.003+01:00

-No me'n recordo del gust de la Nocilla.

Aquesta Sara és un cas, fa servir totes les tretes imaginables per aconseguir el que vol. Com pot ser que no recordi el gust de la Nocilla? Si el recordo jo, que no en menjo mai (bé, darrerament una mica, és una experiència una mica proustiana això de menjar Nocilla als 42 anys).

I mira, com que estem en el blog que estem recordarem Plató i la seva teoria del record com a coneixement (reminiscència o anàmnesi). Record de les idees, esclar. Però hi ha una idea de Nocilla en el món de les idees?

Escoltem el mestre (del Fedre, edició de Gredos):

"En efecto, el hombre tiene que comprender según lo que se llama 'idea', yendo de numerosas sensaciones a una sola cosa comprendida por el razonamiento. Esto no es sino la reminiscencia de aquello que en otro tiempo vio nuestra alma cuando marchaba en compañía de la divinidad, y mirando desde arriba lo que ahora decimos que es, levantaba su cabeza hacia lo que verdaderamente es."

Bé, aquest fragment no ens ho aclareix gaire. Crec recordar que l'últim Plató es planteja això mateix, si a més de la idea de bellesa, de bondat, etc. hi ha una idea de pèl o de brutícia, per exemple. Ep, ara estic desmereixent la Nocilla i no ho voldria pas.

Molt bé, ja tenim la idea de Nocilla i volem ajudar la Sara a recordar-la. Però podem dir que coneixem la Nocilla sense tastar-la (i que és bona)? No! Ergo, li hauríem de donar Nocilla. Però podem dir que coneixem la Nocilla sense saber que treu la gana (de sopa de galets)? No! Ergo, no li hauríem de donar.

-¿Pues qué, Fedro, daríamos Nocilla a una niña de 4 años justo antes de cenar?
-Creo haber entendido, Sócrates, por tus razonamientos, que es más acorde con la virtud del cuerpo y del alma posponer esta ingesta para más tarde.
-Dices bien, Fedro, y ahora vayamos a encontrarnos con Alcibíades, que nos invita a merendar.

Aigua

2011-01-20T00:16:00.010+01:00

Aquest post no té gaire a veure amb la Sara ni amb la filosofia ni amb la filosofia de la Sara, però ja fa una estona que em ronda pel cap que tinc ganes de recomanar También la lluvia, de la Icíar Bollaín. No sé si arribarà als Oscars, però sigui com sigui, val molt la pena.

"Algunos quieren cambiar el mundo... pocos quieren cambiarse a sí mismos".

Hi ha dues històries paral·leles: la de l'equip de rodatge que fa una pel·lícula sobre el Descubrimiento, mentre esclata la Guerra de l'Aigua a Cochabamba, Bolívia, l'any 2000 (la lluita dels indígenes per la recuperació del dret a l'aigua després de la seva privatització i encariment), i la pel·lícula dins la pel·lícula, la del Descubrimiento i el paper de Fray Antonio Montesinos i de Fray Bartolomé de las Casas en la defensa dels drets dels indígenes.

En les dues històries hi ha una relació, doncs, amb els indígenes: amb els actors de la pel·licula, d'una banda, i amb els "descoberts" de l'altra. I se m'acut que encara hi hauria un tercer nivell que se'ns escapa, que és el del rodatge de la pròpia pel·lícula, la relació amb els actors indígenes que fan d'actors indígenes. (Ara tinc un dubte, no sé si els actors són "indígenes" o simplement "bolivians"). És interessant aquest paral·lisme i veure com evolucionen o no els personatges i, si canvien, com i per què. A més els actors estan fantàstics, especialment, crec, el Luis Tosar.

Com diu un eslògan inscrit a les parets de Cochamba (ep, d'inspiració cartesiana): "Bebo agua, luego existo, entonces voto". D'alguna manera la pel·lícula em recorda aquella mítica "La sal de la tierra", sobre la vaga d'uns miners a Nou Mèxic.

Ben mirat, aquest post sí que té a veure amb la filosofia de la Gemma Sara Glaukopis, sobretot amb les màximes cinquena "sigues rebel dels límits" i novena "fem un món millor!" (m'ho prenc seriosament, eh?).

A més, l'aigua és principi de vida, com l'arjé (ἀρχή) grec. L'aigua és essencial i alhora és metàfora d'allò que és essencial. A Tales li hagués agradat la pel·lícula!

(Ara que penso, una de les primeres paraules que diuen els nens és "aigua", Tales sabia de què parlava).

Geografia variable

2011-01-17T01:05:00.010+01:00

Gemma: Va, Sara, tu on vius?
Sara: A Barcelona.
Gemma: Que està dins de...
Sara: Catalunya.
Gemma: Que està dins de...
Sara: Espanya.
Gemma: Que està dins de...
Sara: Europa.
Gemma: Molt bé! Que està dins de...
Sara: No ho sé, no me'n recordo.

Gemma: Del món, del Planeta Terra.

Sara: I el Planeta França on està?

Això dic jo, on està???

I si França és un planeta, nosaltres què som? Un satèl·lit d'Espanya? I nosaltres, qui? Catalunya? Països Catalans? A la Sara no li he parlat dels Països Catalans, perquè no he volgut complicar la cosa. Esclar que per a ella és tan misteriosa França com Catalunya com els Països Catalans (com el barri de Sant Andreu). Però posats a fer geoastronomia ficció, si Catalunya és una estrella, els Països Catalans serien una constel·lació? La imatge és maca, però la Viquipèdia diu que "una constel·lació és un conjunt d'estels fixes o estrelles sense relació entre ells i que formen un dibuix imaginari". Els Països Catalans serien un dibuix imaginari? Imaginari no ho sé, però innominat, déu n'hi do. Per a l'Administració, els PPCC són "territoris del domini lingüístic català" (de domini, poc, però). És un sí però no. Hi creuríem, però no ens ho acabem de creure, fins que els estels no estiguin ben aliniats...

Mentre no ens convertim en forat negre...

P.S. Forat negre, de la Viquipèdia: "En astronomia, un forat negre és una concentració de matèria d'altíssima densitat, tal que la seva força gravitatòria és tan forta que la velocitat d'escapament és superior a la velocitat de la llum. Per tant, res que es trobi dins del seu horitzó d'esdeveniments pot escapar-se'n, excepte a través de l'efecte túnel quàntic (radiació de iray). El terme "forat negre" no s'ha d'entendre com un "forat" en el sentit usual del terme sinó com una regió de l'espai de la qual res no pot escapar, ni tan sols la llum. Per aquest motiu se'ls anomena "negres"."

El vestit nou de l'emperador

2011-01-13T17:51:00.007+01:00

Una imatge a la tele: tres encaputxats declaren un alto el foc permanent, general i verificable, i una nena de 4 anys pregunta: "aquests són de veritat?"

Sí, filla, sí, són de veritat, encara que sembli mentida.

P.S. Esperem que els que semblen de mentida però són de veritat no diguin mentides, i esperem que els que semblen de veritat i són de veritat (però de vegades diuen mentides) sàpiguen aprofitar aquest moment per fer les coses bé i que aquest conte de por tingui final feliç. Tingui final.

P.S.2. Aquesta sensació de la Sara coincideix amb l'article de la Maruja Torres a El País d'avui i que acaba dient que en contrast amb les imatges dels etarres "nunca la publicidad me había parecido tan repleta de seres humanos normales, nunca sentí tan cercana la realidad.". I la Patricia Gabancho a l'Ara comença dient que "hi ha un grotesc anacronisme en la imatge dels encaputxats proclamant la treva. No són herois justiciers: són fantasmes" i acaba amb "Per sort, ETA no té cap més sortida que plegar, però seria bo que li ho posessin fàcil els ofesos, sigui Espanya, siguin les víctimes." Doncs això.

Truquem-hi

2011-01-08T20:24:00.002+01:00

Sara: Mama, per què no truquem al Gegant del Pi de veritat?
Gemma: El de veritat? vols dir el que té un nen a dins que dèiem que era de broma?
Sara: Sí, aquest.
Gemma: I com sabem quin número té?
Sara: És el 32547903
Gemma: ??? Vale, truquem-hi, truca tu.
(truca)
Sara: No diu res.
Gemma: Passa-me'l. Hola, Gegant del Pi, som la Gemma i la Sara i et volíem dir que tenim un blog amb el teu nom i que ens agrades molt, però també ens agrada la Geganta del Temps. Té, parla-hi tu.
Sara: Hola, Gegant del Pi. No diu res.
Gemma: Però de broma, home.
Sara: No, no vull.

No acabo de pillar com entenen els nens això de la realitat i la ficció. A la carrera no m'ho van explicar.

Fascinada estic

2011-01-08T01:52:00.002+01:00

Acabo de descobrir la pestanya "Estadístiques" del blog (i mira que hi era des de sempre) i he al·lucinat, resulta que hi ha gent (relativament-molta-gent) que llegeix el blog (ep, i un seguidor i dos lectors fidels). Ara mateix hi ha 4 persones dels Estats Units que hi han entrat, uau, qui sou? who are you? how did you get here? Això del directe té molta gràcia, la Sara està dormint però segur que també li fa il·lusió (sap que tenim un blog però no sap ben bé de què va).

Apa, petons als lectors passats, presents i futurs! (ai que m'embalo).

Gemma Sara Glaukopis

La vida és pa amb formatge

2011-01-08T00:09:00.006+01:00

Gemma: I hi ha gent que hi creu i gent que no.
Sara: Sí, però vull una torrada amb formatge.

Això em passa per plasta. Aparcarem el tema per una bona temporada...

L’amor és Déu en barca
Lletra: Enric Casassas
Música: Miquel Gil

D’acord, no ens entenem
ni ens sabem estimar,
la por si l’aprofites
es torna cerimònia.

La carta que ara ve
ja la’n puc destapar,
l’amor és ritual,
el ritual és la vida,
la vida anar tirant.

La vida anar tirant,
l’amor és pa amb formatge,
el pa amb formatge és vida,
la vida anar paint.

L’amor és Déu en barca,
la vida és un naufragi
en un got de vi blanc,
l’amor és caure al toll
i trobar-hi l’amor.

(tornar)

Ai, senyor

2011-01-06T23:43:00.010+01:00

Sara: I com es deia?
Gemma: Déu.

Tema delicat. O no. Potser no li ha fet massa cas al concepte perquè no en té necessitat, ni a favor ni en contra. No ho sé, entre Jesús, que encara em veig capaç de presentar com a una figura històrica mereixedora de festes i pessebres, i les esglésies, que són llocs bonics per pensar, se m'ha acudit dir, resulta que he de parlar de Déu a una nena de 4 anys. Jo, que vaig d'atea per la vida... Li he dit, més o menys, que era un senyor molt bo i molt poderós (una mena de Superman, o hauria de dir Gormiti?) i que hi ha gent que creu que existeix i hi ha gent que creu que no (els agnòstics els deixem per un altre dia). Un personatge que té el seu merchandising, també (això no li he dit, però ara que estem a Reis...). Total, que li he dit que ja li explicaria en un altre moment, que és complicat. Jo, que als 4 anys resava jesusito de mi vida eres niño como yo i que als 14 em vaig fer descreient... Ai, senyor, com ens hem de veure.

Això sí, els Reis Mags existeixen, que els vam veure a la Plaça Orfila i ens han portat molts regals. I en honor seu i del nen Jesús posarem aquest tema preciós.

Amor

2011-01-06T23:30:00.003+01:00

Joan: I tu per què ets tan guapa?
Sara: Perquè t'estimo.

Joan: And why are you so pretty?
Sara: Because I love you.

Objectiu

2011-01-05T20:23:00.003+01:00

Objectiu per al 2011: Aprendre a cuinar

Objectiu per al 2011: Aprendre a cuinar

Objectiu per al 2011: Aprendre a cuinar

Els Reis, sisplau

2011-01-05T16:25:00.015+01:00

-Veritat que es poden demanar 5 o 6 coses als Reis?
-Sí, no massa perquè hi ha molts nens al món
-Els Reis tenen 50 coses, no, 68 coses. 68 és molt, oi, mama?

I tant que és molt. Són les vegades que li he de dir al dia que digui sisplau. Fins que ha arribat un moment que ara m'ho diu ella a mi: "fes això", "si m'ho dius sisplau". Ai, que no nem bé. Em sembla que m'hauria de fer cas sense sisplaus ni res, ni sense l'amenaça dels Reis (que intento no utilitzar gaire).

Tenim les dues escoles de sempre, o sigui, l'estivilliana i la gonzaleziana (com és, en altres països?). A Porta't bé, la Ma Lluïsa Ferrerós ens diu com s'ha de fer perquè l'infant ens obeeixi:
"No perdis temps. Actua immediatament; si no, el nen no sabrà per què el renyes. No esperis que tingui cinc anys perquè aprengui a respectar-te" (uf, encara ens queda un any).

"Ensenya'l. Al principi, a més de demanar-li coses, fes-les amb ell" (ho fem, ho fem, això ho fem).

"Premia'l. Cada vegada que faci alguna cosa bé, incentiva el seu esforç" (també ho fem, però sense passar-nos, que no sé quina escola diu que si fas un reforç exageradament positiu el nen es torna tonto).

"No el subornis. Mai li ofereixis un premi perquè deixi de fer alguna cosa que no t'agrada" (i perquè faci alguna cosa que sí ens agrada com ara menjar? i posar-li La Bella i la Bestia per poder escriure això es considera suborn?)

"Sigues coherent. No li prometis, sota cap concepte, coses que després no compliràs" (exactament, per això no li dic que si no s'ho menja tot els Reis no li portaran res, perquè sí que li portaran faci el que faci; més val no arriscar-se per coherència).

"Educa'l. Des de ben petitó, dóna-li resposabilitats d'acord amb la seva edat" (sí, de vegades m'ajuda a parar i desparar taula, també li encanta posar -molta- sal als aliments. M'és de gran ajuda).

"No cedeixis. Si després de l'aprenentatge no obeeix a la primera, no facis els ulls grossos" (més que fer ulls grossos, faig la veu grossa, amb posat autoritari, i de vegades funciona. Altres vegades negociem: Si vol una príncipe i jo no vull, em demana la meitat, i jo dic, vale, d'acord. Altres vegades cedeixo, però intento que no es noti massa, o sigui, faig ulls grossos).

I és clar, tenim en Carlos González que a Omple'm de petons diu:

"Als pares se'ls sol donar el consell de no fer-se mai enrere, una vegada han pres una decisió. Si cediu una vegada, haureu de cedir sempre. Us perdrà el respecte. (...) Un pare que cedeix davant una rebequeria d'un nen seria, segons els partidaris d'aquest mite, un mal pare, un ésser dèbil i patètic que es fa mal a si mateix però encara en fa més al seu fill, al qual ensenya a sortir-se amb la seva a base de crits i protestes. Un pare que cedeix a una rebequeria és..., com ho podria explicar? Com un empresari que cedeix davant una vaga o un govern que negocia amb manifestants. (...) Per què hauria de ser diferent amb els nens? Per què en els pares es considera virtut el que en qualsevol altra figura amb autoritat es consideraria tirania i prepotència".

És a dir, González veu positiu el fet de cedir, de mostrar feblesa, de mostrar raonabilitat, de tractar el teu fill com vols que ell tracti els altres quan sigui adult.

El millor seria un just mitjà, que diria Aristòtil (tinc una sensació de déjà écrit).

I després d'aquesta gran (re)descoberta per a la humanitat anem a veure els Reis.

P.S. "Són molt macos, els Reis", ha dit la Sara. I sí, això dels Reis és fantàstic, pura màgia.

De lletres i números

2010-12-20T19:39:00.005+01:00

-Els números també tenen lletra lligada?

-És que l'espanyol no l'entenc. Entenc el català i el castellà però l'espanyol, no.

Aquestes són de la Martina, que té 5 anys.

M'agrada la idea de tenir números lligats, que serien diferents dels normals, serien per a l'economia domèstica, quotidiana, lluny dels macronombres amb majúscules (o a l'inrevés), o deixar els números en majúscules per als números "bons", els que es destinen a l'educació, a les ONG, els que les ONG destinen al desenvolupament, i en minúscula els que vénen del tràfic d'armes, per exemple, o de l'especulació financera (o a l'inrevés). I els números petits, com la lletra petita, també tindrien la seva funció, la d'amagar i fer trampes... De tota manera, la mare de la Martina, per no decebre-la, li va dir que hi havia uns altres números: els números romans, i crec que a ella li va fer il·lusió descobrir-los.

La segona, la de la llengua, també és bona. Jo tampoc m'he acabat d'aclarir mai si s'havia de dir castellà o espanyol, del castellà o espanyol. Ara, entendre un i no entendre l'altre em sembla fantàstic. A la Martina l'espanyol li sona llunyà, estrany, a mi també, m'agrada més el castellà. Atenció, acabo de fer una consulta al Joan, que d'això en sap, i em diu que es poden utilitzar els dos indistintament. Per cert, per què en anglès la inicial de la llengua va amb majúscula? (Spanish).

Ganxitos

2010-11-11T22:42:00.000+01:00

Sara: Vull ganxitos
Gemma: No, que no són bons per la salut
Sara: Buenu, me'ls menjaré quan no tingui salut

(Al final hem quedat que en menjarem, però poquets).

Nosaltres no t'hem esperat

2010-11-09T21:15:00.001+01:00

-Si fos pel Ratzinger Z, la Sara no hagués nascut.

Això no ho ha dit la Sara, evidentment, això ho dic jo. És un dels molts motius pels quals em produeix repugnància aquest personatge.

Si Déu és una broma, l'església és una broma de molt mal gust.

Cau el mite!

2010-11-09T18:39:00.003+01:00

-El Gegant del Pi és de broma

Ni 2 anys ha durat el miratge. Resulta que venint més o menys fluidament de l'escola m'ha dit que volia veure el Gegant del Pi. I jo per fer-me la graciosa li he dit que si volia que li truquéssim i ella va i em diu que això no pot ser, que el Gegant del Pi és de broma i que hi ha un nen a sota.

Però jo no defalleixo. A mi se'm va dir que havíem de trucar a aquest senyor, que se'l veu que té poder, i ja ho crec que li trucarem. Ens ha de solucionar moltes coses. El que m'emprenyaria és que em diguessin que està reunit.

PS. En aquest blog, per això, som cada cop més de la Mercè, la Geganta del Temps.

Mafaldejant

2010-11-09T18:23:00.001+01:00

-Tinc una idea: compartim els diners entre tots!

Ja tenim una altra votant d'Iniciativa!

To go with the flow

2010-11-09T16:03:00.005+01:00

-........ (no camina)

Ahir vaig fer un experiment: vaig seguir el ritme de la Sara al tornar de l'escola a casa (bé, algun moment li vaig dir va vinga, però molt poc). És a dir, vaig deixar fluir la cosa. Fluir, pensament líquid, Heràclit, vam trigar quasi una hora però I què? La qüestió és que ens ho vam passar bé i a l'hora de sopar es va menjar tota la carn ella sola. Digue'm agosarada però potser hi va tenir a veure aquest bon rotllo que vam portar tota la tarda.

Em vaig comprar un llibre que es diu Fluir (Flow), que no m'he llegit, esclar, però que ara utilitzaré per extreure'n alguna idea sobre el tema (està bé això de documentar les experiències, i més en un blog seriós com aquest).

Diu el senyor de nom impronunciable i inescribible (Mihaly Csikszentmihalyi), a l'atzar:

"Ni el aburrimiento ni la inquietud son experiencias positivas, por ello Alex se motivará para volver al estado de flujo. ¿Cómo lo hará? Observen nuevamente el diagrama (hi ha un diagrama): vemos que si está aburrido (A2) y desea estar nuevamente en el flujo, Alex tiene esencialmente una única elección: aumentar el desafío al que se enfrenta. (También tiene una segunda elección, que es dejar de jugar a tenis; en este caso A desaparecería simplemente del diagrama). Desaparèixer del diagrama? però això és horrorós, i llavors on va l'Alex?

Això ens ensenya que per tornar a l'estat de fluxe hem d'enfrontar-nos al desafiament d'una nena que s'encanta amb tot el que veu, però no podem deixar de jugar al joc de caminar fluidament, perquè llavors desapareixem del mapa, altrament dit, agafem un atac de nervis i de mala llet que ens dura tota la tarda i que fa que el sopar sigui una lluita i anar a dormir una altra lluita. No. A partir d'ara fluirem i ens ho passarem bé. I per acabar llegirem un altre fragment a l'atzar, que ens acabarà d'il·luminar.

"En una situación amenazadora es natural movilizar la energía psíquica, dirigirla al interior y usarla como una defensa contra la amenaza"

El que jo deia. El Carlos González estaria orgullós de mi.

De lo que vale un peine

2010-11-08T19:22:00.009+01:00

-Jo tinc diners, mama

El meu pare diu que no li dóno valor als diners. I té raó. Sempre m'ha meravellat la facilitat que té alguna gent per recordar-se de a quant va el kilo de patates o de mongetes. Jo no ho sé. O més aviat no ho sabia, perquè des de fa uns dies que estic escurada i em miro la pasta d'una altra manera. Avui mateix he sabut quant val la safata de figues, 1,98 i a quant va el kilo de figues a la botiga del costat 3,90, i al final no he comprat res, m'ha semblat car, quan fa un mes hagués donat els diners sense mirar-me gaire.

I la propina del Condis, ara té un altre valor. I la Sara com ho viurà tot això dels diners? De moment, quan li dic que no tenim prou diners per comprar el que vol diu que ella sí que en té i que ens ajudarà. De fet, li seguim comprant el que vol, amb més o menys la mateixa mesura que abans, potser ara la faig treballar una mica "si vols la revista Princesas, t'has de portar bé i menjar-t'ho tot", abans li comprava i prou. No sé si faig bé, ni ara ni abans. A més, el Carlos González diria que està molt malament això de xantatgejar les criatures perquè mengin, que així no es fa. Sí, però l'altre dia es va menjar les llenties.

Suposo que ara estic en l'altre extrem i que s'ha de trobar un equilibri, el just mitjà dels clàssics, trobar el precio justo dels diners, vaja.

Del dret i del revés

2010-11-04T20:02:00.002+01:00

La Sara davant d'un signe d'admiració:
-Mama, aquesta "i" està al revés!

Caravanes

2010-10-14T16:32:00.003+02:00

Gemma: Avui no hem trobat caravana, eh?
Sara: No. Jo vull trobar caravana
Gemma: Per què?
Sara: Perquè m'agrada molt
Gemma: Però tu saps què és la caravana?
Sara: No

És fantàstic que t'agradi una cosa que no saps què és. Caravana, caravana, a què li deuria sonar? Per exemple, a mi m'agrada la ximpanel·la, que no sé què és, però sona bé (hi ajuda la l geminada que sempre dóna prestància) i també m'agrada, encara que menys que la ximpanel·la i molt menys que la caravana, la jundereta, cosina germana de la junsereta, totes elles paraules que denoten felicitat, alegria, bliss (la vaig aprendre l'altre dia, llegint el llibre de Bertrand Russell sobre la felicitat). Sobretot junsereta que té a veure amb estar amb la Sareta, ui, ja se m'està anant l'olla...

Que bé que hagin rescatat els miners!

Gent gran

2010-09-13T21:49:00.002+02:00

Sara: saps, mama? a mi m'agraden els dibuixos i les notícies
Gemma: i per què t'agraden les notícies?
Sara: perquè ja vaig a P4!

Sapiència

2010-09-09T15:58:00.002+02:00

-Jo sé 22 coses, ai no, 23 coses.

Potser la darrera és que sap que sap, tinc una filla que és un geni!

Todo todo todo está en los libros

2010-09-02T00:52:00.005+02:00

Sara: quan sigui gran et compraré un regal

Gemma: ah sí? Que bé!

Sara: quin regal vols?

Gemma: no sé... m'agraden els llibres

Sara: i quin llibre no tens?

Banda sonora del post: Todo está en los libros, Vainica Doble

Societat de consum

2010-08-18T19:23:00.008+02:00

-Em compres això?
-Compra'm això!
-Em compres això, sisplau?
-Vull un globus, sisplau, vull un globus, sisplau, va, sisplau, vull un globus!
-Sisplau em compres un ou de la Hello Kitty quan tingui setze anys?

Casoris

2010-08-18T15:53:00.003+02:00

Sara: em puc casar amb tu?
Aina: buenu, una estona

Pares

2010-07-22T16:55:00.017+02:00

Juguem al pseudoatzar amb els contes de la Sara, a veure què surt:

"En Caillou es va parar a pensar. Què li agradava al pare per esmorzar?"

Doncs és bona. Donar d'esmorzar al pare o matar el pare psicoanalíticament parlant? Què vol dir "matar el pare" exactament? Que ja no és aquell Déu? Que l'has d'acceptar tal com és? Se'm complica l'entrada i he de marxar. Potser reprendrem el tema en aquest divà tecnològic. Coi de Caillou.

Tornem-hi

Doncs em sembla que no matarem pas ningú, i menys el pare. Al meu li agrada esmorzar variat. Coi de Freud.

He buscat al google "matar el pare" i he topat amb "No hi ha pares perfectes" de L'ofici de viure."Només ens hem de preocupar en el cas que el nen ens trobi perfectes". "Tot fill està condemnat a estimar i a odiar alhora els seus pares per després seguir el seu propi camí". "Els nens comencen estimant els pares, després els jutgen i de vegades fins i tot els perdonen" (Oscar Wilde). "El reto más importante del ser humano es ser padre". "Deixem en pau els nostres pares externs reals i treballem amb els pares interns". "Mata el teu pare i mata la teva mare" (Buda) (esperem que metafòricament, Freud). "Està bé no ser perfectes". "Si no tinc apreci per mi tampoc en puc tenir pels pares". "Has de ser feliç per fer feliços els teus fills". "No esperis que els teus pares canviïn".

Sí, perquè es parla molt de l'amor dels pares pels fills i menys de l'amor dels fills pels pares, i molts problemes psicològics estan relacionats amb aquest amor, aquest amor que pot/ha d'acabar en agraiment, diuen. I per tot això en Caillou prepara l'esmorzar per al seu pare i per a tota la família... però s'oblida del seu. Coi de blog.

No sé si hi ha alguna cançó dedicada al pare però a la mare n'hi ha almenys dues de genials, a cual más desgarradora: Mother de John Lennon i Mother dels Police.

Tots contents en una festa...

2010-07-19T20:09:00.009+02:00

Gemma: Què és la felicitat?
Sara: És tots contents en una festa

Una versió més acurada apunta que és una festa "que hi hagi txutxes".

M'agrada aquesta visió de la felicitat, perquè hi ha alegria (en aquest estadi dels 3 anys em sembla que no es distingeix "estar content" d"'estar feliç" i potser no hi ha tanta diferència). Se m'acuden alguns elements més que es relacionen amb la felicitat: autoestima, autorealització, confiança, benestar (difícilment seran feliços els 1.020 milions de persones que passen gana al món, segons vaig llegir ahir).

Apel·larem al pseudoatzar, com fem sovint en aquest blog, i veurem què en surt.

De Bertrand Russell, The Conquest of Hapiness (comencem forts):

"The pleasure of work is open to anyone who can develop some specialised skill, provided that he can get satisfaction from the exercise of his skill without demanding universal applause."

"All unhappiness depends upon some kind of disintegration or lack of integration; there is disintegration between the self and society where the two are not knit together by the force of objective interests and affections. The happy man is the man who does not suffer from either of these failures of unity, whose personality is neither divided against itsef not pitted against the world."

De Gottfried Kerstin, 99 maneras de ser feliz... y 99 recetas budistas para vivir en plenitud (de ple en l'autoajuda):

"Si pasas una epoca de mucho estrés, una sesión de cine te permitirá desconectar de los problemas durante un par de horas." (Aquesta és profunda, cine cine cine cine, más cine por favor... clara inspiració budista).

"Para quién vives, para ti o para los demás? El deseo de agradar en todo momento a los que nos rodean comporta un importante riesgo: podemos acabar no sabiendo cómo somos en realidad. Aunque parezca una obviedad, lo esencial no es lo que el mundo piensa sobre uno, sino lo que uno piensa de sí mismo. Puesto que las opiniones externas, las modas y tendencias cambian constantemente, guiarse por ellas nos lleva sin lugar a duda a la insatisfacción."

I tornem a la filosofia amb Schopenhauer i el seu Arte del buen vivir:

"El hombre más feliz es, pues, el que pasa la vida sin grandes dolores, tanto en lo moral como en lo físico, y no el que tiene de su parte las alegrías más vivas o los goces más intensos. Querer medir por éstos la felicidad de una existencia es recurrir a una medida falsa. Si a un estadio libre de dolor viene a agregarse la ausencia del tedio, entonces se logra la felicidad en la tierra en lo que tiene de esencial, porque lo demás no es más que quimera." (Està clar que no estaria d'acord amb la teoria sariana de la felicitat...).

I per acabar fem entrar a la festa Àlex Rovira amb La bona vida:

"Angoixat, el deixeble va anar a veure el seu mestre i li va demanar: -com me'n puc alliberar, mestre? El mestre li va respondre: -Amic meu, qui et lliga?" Conte hindú

I així, tots contents, alliberats, reunificats, davant una gran pantalla de cinema, amb txutxes i crispetes, tranquils, celebrem la felicitat, allò que quan es té ja ha passat.

P.S. Quan em pregunten per la Sara, sovint dic que és una nena feliç. I és veritat, té aquella felicitat natural que tenen la majoria de nens. Avui em deia un amic que no li interessava el concepte de felicitat. A mi sí, potser perquè sóc del tipus Icantgetnosatisfaction plasta. O estic d'aquest tipus. I no sé com acabar aquest paràgraf... tots contents en una festa!

Posarem una cançó de bon rotllo: Happy Together, The Turtles.

por

2010-06-12T12:19:00.003+02:00

Sara: tinc por!
Gemma: de què?
Sara: de res!

animals racionals

2010-06-12T12:17:00.000+02:00

-Som animals racionals, diu la Carme

Perfect Day

2010-05-20T20:36:00.003+02:00

-Hala, és un dia perfecte!

Això ho va dir la Sara l'altre dia, anant a casa dels cosinets. Em va meravellar que trobés que era un dia perfecte i que fes servir aquesta expressió. Ara li preguntaré si avui també és un dia perfecte... diu que també. Li pregunto si tots els dies són perfectes o què i diu que sí. Vaja, això és tenir una filla feliç! Això o encara no ha entès del tot el significat de l'expressió. Ja m'agradaria trobar un 30% dels dies perfectes... Ho aconseguiré, ara m'han canviat la medicació i ho aconseguiré. D'entrada, tenir una filla feliç ajuda, i un marit força feliç, tot i que preocupat tot i que cansat... i per acabar aquest post agafarem a l'atzar un trosset de text que ens ha de servir de guia cap al Perfect Day. L'agafarà la Sara, que té poders:

"El primer problema que se presenta es cómo levantar el omóplato de manera que los músculos que lo rodean queden más accesibles. Sitúese a la derecha de la persona (trabajando en una mesa puede resultarle más fácil hacerlo de rodillas), cójale la mano derecha y póngala con la palma hacia arriba sobre el centro de la espalda."

Aquest és el secret, la mà al mig de l'espatlla, ben bé al centre, i ara la Sara dirà unes paraules per acabar-ho d'arreglar:

rhhhhhhhhhhhhb bnm bqwetyjjjjjjjnn yhnb nm
.
You're Going To Reap Just What You Sow... (o You're Going to Read Just What You Saw).

Banda sonora del post, evidentment: Perfect Day de Lou Reed.

Glopet

2010-04-21T18:15:00.005+02:00

Sara: anem una mica al parque?
Gemma: no, ara no podem
Sara: un glopet!

Si no fos que últimament està molt rebel, me la menjaria. Un glopet de Sara. Crec que incorporaré l'expressió. Tens gana? un glopet. Tens son? un glopet. Ets feliç? un altre glopet...

... o més glopets, depèn...

Lou Reed contra Mickey Mouse

2010-03-22T22:08:00.006+01:00

-Ara el Lou Reed
-No, noooo

Avui he fet una petita revolució: he tret La Navidad mágica de Mickey i he posat A Night with Lou Reed. Sense entrar a valorar quin dels dos personatges té més pes en la cultura americana i en la cultura en general, està clar que el Lou Reed havia de guanyar alguna vegada (de moment, una vegada). El millor és que després de rondinar una estona, la Sara s'ha posat a ballar amb mi. I ens ho hem passat la mar de bé. Això vol dir que no cal que estiguem subjugats per l'imperi del Mickey, la Hello Kitty i la Blancaneus? Anirem provant... de moment ja estic albirant un Leonard Cohen i uns Luthiers...

P.S. Acabo de venir del concert del Raimon amb la meva mare. El nostre vint-i-pico concert del Raimon, des d'aquell a Arenys de Munt quan jo tenia 7 o 8 anys i vam haver de marxar abans que s'acabés perquè van començar els "Catalunya lliure" i van començar a aparèixer els grisos. Doncs bé, pensava al concert que potser la Sara també "recordarà" el seu primer ball del Lou Reed amb la seva mare. Espero que aquella barreja d'alegria, resignació i amor segueixi per molt temps, i que trobi el seu Veles e vents com jo he trobat.

La banda sonora d'aquest post és un homenatge a la meva mare: Veles e Vents del Raimon.
Jo tem la mort per no ser-vos absent, que bonic.

Poesia infantil

2010-03-21T23:32:00.001+01:00

-Aquesta tarda és demà.

-Vull nedar fins arribar a una estrella.

-Les mames de vegades s'equivoquen i de vegades no.

Il·lustració d'Antonio Joao Santos

Changing places

2010-03-05T19:26:00.005+01:00

-Vostè no és vostè

Avui m'ha passat una cosa digna del Millás. Estava jo al psicòleg, al nou psicòleg, il·lustrant-lo sobre el meu passat i present -bla bla bla, mirant per la finestra, ell escrivint l'informe sense parar, bla bla bla- quan de sobte em diu "un moment, hi ha un problema" (hi ha més d'un problema, segurament, però no es referia a aquest tipus de problema, era un problema de veritat). Veig que mou amunt i avall els fulls de l'informe i em clava "no és vostè". "No sóc jo, jo?" "L'informe no és vostè, he vist que alguna cosa no quadrava i veig que no és vostè". I jo que li dic (pensant en el Millás directament) "potser m'agradaria més aquest que el meu..." Però sense fer-me cas busca, compara i canvia d'informe "ara sí, ara ja pot seguir amb la seva vida". Ostres, quin descans, o no, i he continuat amb el bla bla bla cara la finestra i ell amb el bla bla bla cara l'informe. "Algun consell abans de marxar?" m'he atrevit a preguntar-li, "no, perquè el que li diria ja ho sap". Fantàstic.

S'està fent gran?

2010-03-03T23:07:00.002+01:00

-Vull dormir sola, mama

Al·lucinant. M'ha dit que com la Clara, volia dormir sola, que li passés l'osito i me n'anés. M'ha deixat una sensació rara, de satisfacció i de pena. S'està fent gran?

P.S. Però fer-se gran no és fàcil. Avui l'he hagut d'acompanyar fins que s'ha adormit...

... i aquest matí me l'he trobada al llit.

Riure

2010-02-20T18:11:00.012+01:00

Coses que fan riure a la Sara:

- les pessigolles

- que es pari el DVD (?)

- el singlot (i altres sons de la mateixa família)

- que la seva mare s'equivoqui (quan li llegeix un conte, sobretot; que algú s'equivoqui, fins i tot ella)

- cantar amb el seu pare (al karaoke)

- l'escondite (millor en el paper de la que s'amaga i que deixa anar algun crit, també)

- l'un dos tres picaparet (un clàssic des de ben petita)

- quan ens pren el pèl (tan petita i sí, ens el pren)

- quan la renyem de broma (quan li prenem el pèl)
- repetir moltes vegades una cosa
- inventar-se paraules
- jugar a que ve el llop
- representar coses (fer comèdia)
- el Marcel Gros
- la Carme

Krahn

Congelem?

2010-02-20T17:57:00.004+01:00

-Congelem!

De vegades amb la Sara congelem els dibuixos, perquè ens hem de banyar o hem de marxar o fan el telenotícies.

Avui pensava que seria fantàstic poder congelar el temps a la vegada que congeles la tele. Com en aquell horror de peli, Funny Games, en què els assassins tiren enrere el vídeo i el temps també tira enrere, per desgràcia dels habitants de la casa. Però aquest cop seria a fi de bé. Congelaríem el temps abans dels desastres, com Haití, perquè no fossin desastres (10 mesos, 10 anys?); congelaríem el moment abans de la mort de l'amic, perquè segur que hi ha una solució que es pot trobar amb temps; congelaríem els bons moments, per fer-los durar... quant? el temps que faci falta, fins que ens cansem. De vegades, quan torno amb la Sara de l'escola, ja m'ho sembla, una mica, que el temps es para, que no fa falta que ens afanyem per arribar a casa, à quoi bon? El seu temps és diferent del meu, sembla ser. Potser hi ha algú que li ha premut la tecla pause. Està clar: la nostra Geganta del Temps.

I com que tenim una Geganta del Temps que pot molt, li demanarem això, que ens deixi congelar el temps, amb el suport de les noves tecnologies i la complicitat de la ficció, que no se'n penedirà.

Però esclar, m'imagino la feinada de la Geganta a gestionar diversos móns paral·lels congelats, esperant el millor moment per arrencar. També necessita temps per fer aquesta feina, la dona, però no sé si té una altra Geganta del Temps a qui l'hi pugui demanar (el Gegant del Pi és dels que té pressa i a la que et descuides et planta el fast forward sense mirar-s'hi gaire). Fins que no es resolguin aquests problemes interns, l'únic món paral·lel que podem seguir congelant és el de Mickey Mouse.

La Geganta del Temps (Mercè)

Les pedres, en directe

2010-02-19T20:03:00.004+01:00

-Mira quantes pedres, mama!

És fascinant la facilitat que tenen els nens per jugar amb qualsevol cosa. És un clàssic dir que estan envoltats de jocs i més jocs i són capaços de jugar amb un paper arrugat. La Sara porta una hora jugant amb pedres: classificant-les, agafant-les amb una pala, movent-les de lloc, donant-me-les, posant-les en una tassa, a la pala un altre cop...
Potser els nens més grans s'avorreixen, però els de 3 anys em sembla que no, que és impossible.

A més, utilitza les pedres a fi de bé, cosa que s'agraeix:
-Esto es para sentirte mejor (no sé per què ho diu en castellà, deu haver caçat que la majoria de manuals d'autoajuda són en castellà, com vam veure ahir).

Ara li canta una cançó a les pedres. Increïble. I són tot un univers. Són espaguetis i són pedres. Atenció, ara diu "todos a cenar", toca sopa de pedres, voy volando, nyam!!

Contenta o no

2010-02-18T21:57:00.005+01:00

-Mama, estàs una mica contenta?

Ja es veu que després del que m'ha fet enrabiar perquè entrés a la banyera, les seves expectatives no eren molt altes. I la veritat és que després del/s crit/s de rigor, sí, estava una mica contenta, però una mica mica.

Em ve de gust fer un patchwork de llibres d'autoajuda, dels que, quan els llegeixes dius, com la Sara, "clar que sí!" i després tot continua igual. Diu el Francesc Miralles que coneix lectors d'autoajuda que fan exactament el contrari del que llegeixen. Em sembla que m'hi reconec. Hi ha una barrera, una dificultat de base per passar de la teoria a la pràctica que fa que moltes vegades no puguis passar del mica contenta, precisament.

Aquest patchwork ens donarà alguna bona pista...

Paz de espíritu. Jack anotó esta cuestión y la estudió muy en serio. No tuvo más remedio que reconocer que seguía siendo su máxima prioridad.

La felicidad sólo llega cuando no somos objetos de otros, sino sujetos de nosotros mismos.

El desequilibrio permanente entre anhelos y logros es, pues, otra de las causas más comunes de baja autoestima.

Esta vergüenza privada es especialmente destructiva porque no se refiere a la manera de comportarse, sino que ataca directamente y a mansalva la esencia personal. El argumento no afecta al verbo, sino al sujeto: "No hice el ridículo, sino soy ridículo".

T.I Rubin, Supere la indecisión; Alex Rovira, La brújula interior; Luis Rojas Marcos, La autoestima; Walter Riso, El derecho a decir no.

És a dir, que el nostre bon amic Jack només tindrà pau d'esperit i serà feliç si no desitja allò que no pot aconseguir i es fa subjecte de si mateix, sense por a fer el ridícul (el farà igual) i en tot cas sense pensar que és ell el ridícul (no veig massa la diferència). El nostre bon amic Jack va deixar d'anar al psicòleg quan anava a tenir el nen i pensava que ja no hi hauria de tornar, però sí. Es mira el seu fill i li pregunta si està content. Clar que sí, li diu. Per què? Perquè estic amb tu. Se l'hagués menjat a petons.

Poesia per a la Duna

2010-02-14T22:57:00.005+01:00

La Duna ja té un meset. Per celebrar-ho li farem un patchwork de poesia (per quan sigui -més- gran!)

Visca l'amor que m'ha donat l'amiga
No hi ha escola com la de la vida
inventarem un núvol
Vols que et diga un secret? T'estime.

J.V. Foix, Joan Perucho, Joan Vinyoli, Vicent Nàcher

... I un parell de poemes de veritat:

ET DEIXO...

Et deixo a les mans obertes
un cargolí, un raïm
un gla i una rosella
un peixet i un regalim...

Josep Carner

CANÇONS DE PAPER FI

Cançons de paper fi
m'omplen la sàrria
i em foraden el fons
de la butxaca.
Mireu quin caramull
de llunes blanques!
Duc llunes i cançons
per arrecades.

Maria Mercè Marçal

Mites i somnis, La Magrana, 2001

Causalitats (i casualitats)

2010-02-13T01:35:00.010+01:00

Gemma: Per què estic tan cansada?
Sara: Perquè fa un fred que pela. Vinga, mama, nem a jugar a fúmbol.

I vaig jugar-hi, esclar. Perquè si el fred fa cansament, per força jugar a fúmbol te l'ha de treure. I perquè no hi ha manera de resistir-se a un "suggeriment" com aquest.

Curiosa relació causa-efecte la del fred-cansament-fúmbol. Suposo que si fes calor hagués dit "Perquè fa calor. Anem a jugar a fúmbol" o "Perquè tinc una pilota. Anem a jugar a fúmbol" i té tota la raó, a més.

El mestre en el tema de les causes seria Hume, a veure si ens il·lumina una mica aquest fragment de la Investigació sobre l'enteniment humà: "Iguals motius sempre produeixen iguals accions: idèntics fets se segueixen d'idèntiques causes. L'ambició, l'avarícia, l'amor a un mateix, la vanitat, l'amistat, la generositat, l'esperit social, aquestes passions, barrejades de maneres diferents i distribuïdes per tota la societat, han estat, des que hi ha món, i són encara l'origen de totes les accions i quefers que hom hagi observat en el gènere humà. ¿Volem conèixer els sentiments, inclinacions i tarannà dels Grecs i els Romans? Estudiem bé el tremp i les accions dels Francesos i els Anglesos: un hom no pot equivocar-se gaire en tranferir als antics la majoria de les observacions fetes per esguard dels darrers. El gènere humà és tan igual tostemps i pertot arreu, que la història no ens diu sobre això res de nou ni d'estrany."

No hi ha misteri, el petit Hume també feia inferències estranyes, fruit de la causalitat i la casualitat, i també volia jugar amb la seva mare Katherine quan tenia 3 anys, allà pel 1714.

És veritat que els humans som essencialment els mateixos? Què no hi ha gran diferència entre els Grecs i nosaltres? Vaig tenir un profe que deia que pel carrer et pots trobar aristotèlics, kantians, nietzscheans... però les passions bàsiques són les mateixes, sembla evident.

Bé, em sembla que ens hem liat una mica amb això de les passions, la qüestió és que el petit Hume i la petita Sara juguen amb les causalitats i les casualitats com volen, i amb una energia que déu n'hi do, inversament proporcional a la de la Katherine i la meva.

Deixa'm viure

2010-02-08T16:36:00.003+01:00

-Deixa'm viure!

Això em va dir la Sara l'altre dia. Sembla que ho hagi dit algú de 15 anys i en té 3. I va ser perquè l'estava atxutxant, tampoc era una tortura... Em va fer riure molt i després he pensat que també li podria dir jo això, deixa'm fer coses, deixa'm anar al cine, deixa'm anar a fer-me un massatge, deixa'm anar a un taller de contes... però què estic fent, m'estic queixant quan en realitat tampoc tinc clar què voldria fer. Activitat física? Activitat mental? Descansar? Sigui com sigui, pensar això em fa sentir culpable (una altra vegada Totes culpables, aquella obra de teatre que ens retorna de tant en tant).

Voldria fer un conte sobre el trastorn bipolar i de fet he començat: és el conte de les tres cabretes, la cabreta molt contenta, la cabreta molt trista i la cabreta normal "i com és, normal?" em va dir la Sara. Efectivament, no ho sé. Ni molt contenta ni molt trista, però més enllà d'això em perdo. I què passa amb el llop? Per mi el llop és el temps, o la percepció del temps. Quan estàs malalt, de fet, quan estàs amb depressió, sembla que aquell estat serà indefinit. Amb la mania és diferent, tot s'acaba precipitant.

Bé, el llop també podria ser la mateixa malaltia que ataca a les cabretes "normals" i les transforma en cabretes bipolars. I com es curen les cabretes bipolars? Es curen amb herbetes bones i amb molta paciència.
Deixa'm viure, trastorn bipolar, deixa'm recuperar l'estat de "normal" entre cometes.

El millor és que al dia següent d'explicar-li aquest conte inacabat a la Sara, vaig sentir com li explicava a la seva cosina. Vaig intentar escoltar el final, perquè segur que l'explica millor que jo, però no ho vaig sentir bé. Li hauré de demanar que me l'expliqui...

Moments

2010-01-14T22:28:00.000+01:00

-La meitat per a mi i la meitat per a mi

L'altre dia la Sara estava hegeliana (què tinc si no ho tinc tot?). Però avui ho ha compensat:

-Ara fem una carrera i guanyes tu, vale?

Que bé que la teva filla et deixi guanyar de tant en tant. Ara, el millor va ser quan em va dir, sense coaccions ni donar-li peu, lliurement i conscientment:

-T'estimo molt

Encara al·lucino.

Límits

2009-12-15T16:16:00.002+01:00

-No ho fas bé, mare

Una frase així em va dir la infermera del CAP quan vam anar a fer la revisió dels 3 anys amb la Sara. Després de la seva rebequeria (de la Sara) i la meva reacció desesperada i quasi derrotada, la infermera va voler dir-me, amb veu dolça però ferma, allò que hem sentit molts cops: que si ara es porta així i no hi posem remei, quan tingui 14 anys ja ens podem preparar. O sigui, el famós tema dels límits que, fent un símil fàcil, són més importants que els de la raó pura. Són els límits de l'estira i arronsa, del prou perquè ho dic jo, límits desperts, límits cansats, límits que van sols...

La qüestió és que a la sortida vaig practicar això dels límits amb convicció i no sé com ni per què em va sortir bé. És més, la Sara estava especialment dolça (mami, mami), potser és que amb els límits li fem un món més segur, no ho sé. Ara he d'anar a recollir-la. Ja tremolo el que em costarà fer-la caminar (camina, vols caminar?! t'he dit que caminis!!! Vols fer el favor de caminar d'una vegadaaaaa!!! vale, t'agafo però només fins allà i després camines, eh?).

Pensaré en la infermera dolça però ferma, mare.

2 en 1

2009-12-04T01:08:00.006+01:00

Sara: quin dia és avui?
Gemma: avui és dissabte.
Sara: no, avui és dissabte i diumenge!

Potser, seguint amb aquesta plasticitat mental de la Sara, podem concentrar de dilluns a divendres en un dia (una mica com el programa de TV3 Divendres) i estendre dissabte i diumenge als altres dies. Es podria trobar una manera "metafòrica" de fer-ho...

Dos aforismes nitxeans, de La gaia ciència:

Idees.- Les idees són les ombres dels nostres sentiments -sempre més fosques, més buides, més simples que aquests darrers.

La vida no és cap argument.- Ens hem arranjat un món en el qual podem viure, amb l'acceptació de cossos, línies, superfícies, causes i efectes, moviment i repòs, figura i contingut: sense aquests articles de fe, ningú no suportaria actualment de viure! Amb això, tanmateix, no constitueixen pas encara quelcom de demostrat. La vida no és cap argument. Sota les condicions de la vida podria haver-hi l'error.

Un món millor per a la Sara, una Sara millor per al món

2009-11-01T23:09:00.003+01:00

-S'ha de compartir!

Quantes vegades diem això als nens petits? al parc, amb els desconeguts, amb els cosins, amb els amics, s'ha de compartir s'ha de compartir. I nosaltres què? poc que compartim, nosaltres, i a nivell planetari no diguem.

Només em faltava llegir-me Bona crisi. Cap a un món postmaterialista, de Jordi Pigem. Crec que estic arribant a la meva pròpia filosofia: postmaterialisme ateu. El postmaterialisme està molt bé però no ha de ser un retorn a la religió. El "religare" l'haurem de trobar en un altre lloc, d'una altra manera, al món mateix. El sentit o és immanent o no és. Déu ja no hi és ni falta que ens fa.

Hem de compartir i viure d'una altra manera, està clar. Les esquerres haurien d'esforçar-se a trobar un discurs en aquesta línia, no ho sé, conec gent que vota esquerres que és més de dretes que el meu pare. O potser parlar de dreta i esquerra ja no té sentit, com llegia avui al diari que deia un blogger italià. Llavors què hem de fer? Què votem? Votem? Sempre penso que votaré en blanc i sempre acabo votant Iniciativa (menys alguna rara vegada). Els hauré de preguntar com veuen això del postmaterialisme ateu. Si pogués votaria a Intermón, directament.

Bé, prou de pamflet per avui, que ja hem fet prou outing. La Sara dorm feliç, és improbable que fem un món millor, però ho hem d'intentar, no?

7

2009-10-19T18:11:00.008+02:00

-"(...) Edicions 62 ja ha fet una jugada i s'ha endut un dels llibres de la fira, Tiger Tiger, de Margaui Fragoso. Tal com explica l'editora, Pilar Beltran, 'és una mena de Lolita explicada per ella mateixa. La protagonista és una nena de set anys que està amb un home de cinquanta. Primer ell la tracta com a pare i com a amic, però hi va havent situacions il·lícites'. El llibre s'està acabant d'escriure, però es veu que ja promet força." Ada Castells, Avui, 17-10-09.

Una nena de 7 anys no és una lolita, és una nena!

Patchwork

2009-10-08T19:35:00.014+02:00

- Repetirem aquell experiment que vam fer aquella vegada, barrejant fragments de llibres de ficció i no ficció, a l'atzar. En semidirecte.

Aquest cop la Sara serà la mà superinnocent que ens donarà els llibres. Comencem per la no ficció.

"Yo creo que la visita del Rey a Cataluña ha sido el resultado de un hecho positivo. Como hemos escrito en 'Treball', la decisión de viajar aquí ha sido tomada por el Rey y por el gobierno como consecuencia de la situación que se ha creado en Cataluña en el último período, como consequencia del vigor y de la extensión que han alcanzado aquí las luchas populares y las luchas democráticas, cuya culminación han sido las manifestaciones del 1 al 8 de febrero."

Uf, déu n'hi do, López Raimundo, La soledad del corredor de fondo, Xavier Vinader, José Martí Gómez, Josep Ramoneda, Laia, 1976

"'Oh I just go in there to study'
'Ain't you kinda old to be a college student?'"

The Dharma Bums, Jack Kerouac... doncs no l'he llegit, però la portada és la mar de psicodèlica. Llegeixo a la contra que va sobre dos nois joves a la recerca del Darma o la Veritat. No sé si se li pot trobar el lligam amb el PSUC de la transició... segurament. Ara el trobarem amb el tercer.

Efectivament, llegim, a la Revue d'Europe, Les défis à l'Europe:

"Tout intellectuel, dans quelque domaine ou sur quelque support qu'il oeuvre, est confronté à ce tourment".

Per saber de quin turment parla, s'ha de llegir tot l'article, cosa que no farem, segur que l'últim llibre ens ho explica. És la Mercè Ibarz a A la ciutat en obres:

"-Deixa reposar una mica la infusió, Joan- va dir Encarna i després es va girar cap a mi."

Què ens diu l'atzar de la Sara? que els intel·lectuals i els que cerquen el Dharma han de deixar reposar la infusió que és un turment? No, que té gana, fi de l'experiment.

Tinc poc temps

2009-10-06T15:23:00.013+02:00

-Tinc poc temps, però tinc ganes d'escriure just for fun (a veure si pesco un lector)

La Sílvia, la nostra nova cangur i també cosina, està a punt d'arribar. He de dinar (però ja tinc els boniatos preparats) i he de fer una mica de neteja perquè la cosina no s'espanti i tampoc la dona de la neteja (la senyora de fer feines, la queli, la Fina, però si ja és com de la família i sort d'ella, sort que existeix i que només em cobra 10 euros l'hora -havia pensat pagar-li més però no em decideixo, definitivament sóc una burgesa amb sentiment de culpa). Tot això per fer una mica de safareig online blocaire o bloggero, perquè acabo d'entrar al meu blog i no hi ha cap comentari dels últims posts, ni del meu lector fidel, que jo sé que en tinc un perquè m'ho va dir. I he pensat, va, fes un post que convidi al comentari (comentari bo), però no se m'acut. En un moment així, el millor és recórrer als clàssics:

http://www.youtube.com/watch?v=7vThuwa5RZU&feature=related

I a més parla del temps (temps d'amor, el meu d'ara mateix és una mica més prosaic). Realment, quant val una hora de neteja de la casa d'un altre? quant val una hora de cangur dels teus fills? Depèn de si és la iaia o la cosina adolescent, depèn, tot depèn, però crec que les dones de la neteja estan mal pagades, en general, això la Geganta del Temps ho deu saber.

P.S. Llegir blogs també és temps, això fins i tot ho sap el Gegant del Pi.

Sisplau

2009-09-18T22:55:00.013+02:00

-I per què es diu "sisplau"?
-Perquè quan una persona demana una cosa...
-I com es diu la persona? mama? papa? Lucía? Judit? Martina? iaia? Albert? Iona?

La conversa s'ha perdut en la quantitat de noms i possibilitats que podia tenir la nostra persona genèrica, protagonista de l'explicació que no he pogut acabar. I li hauria volgut donar una explicació certa, clara i entenedora del fenomen de la cortesia, del "sisplau" (acceptem la forma "fossilitzada", bonica expressió, del "si us plau", després de visitar el blog dodellengua).

La cosa seria que demanem un esforç a una altra persona i, reconeixent-ho, formulem una paraula màgica que activa la voluntat de fer aquest esforç. Això em fa pensar en la filosofia del llenguatge, en aquelles paraules o locucions performatives, que fan coses. Vaig a consultar un moment la xarxa i torno amb una font autoritzada, que era Austin, sobretot.

Copio de la wikipèdia:

"El punto de partida de Austin es la crítica a los filósofos que erróneamente supusieron que la única relevancia de un enunciado es describir algún estado de cosas o enunciar algún hecho. Esta suposición conlleva cometer lo que Austin denomina "falacia descriptiva", esto es, obstinarse en que sólo mantienen interés teórico los enunciados descriptivos. Frente a esta posición Austin plantea la existencia de dos tipos de enunciados: constatativos y performativos. Los primeros los utilizamos para describir determinadas cosas; con los segundos no se constata o describe nada sino que se realiza una acción."

Quan ensenyem a parlar als nens, quan els eduquem (o intentem educar-los) ens adonem (encara més) d'aquest poder que tenen les paraules, i no només quan donem una ordre sinó de maneres més subtils. Quan diem "t'estimo", per exemple. L'altre dia m'explicava la mama Maria el que li va dir el seu fill de 3 o 4 anys (ara adolescent), un dia que va saltar sobre el seu llit a primera hora del matí: "què fas aquí?" li va dir ella, "mira, estimant-te!" (crec que era amb signe d'admiració).

P.S. Realment no sé per què li veien dificultat a trobar més interessants els enunciats performatius (ah, interessants a nivell teòric, això ho explica tot... ).