dijous, 22 de juliol de 2010

Pares

Juguem al pseudoatzar amb els contes de la Sara, a veure què surt:

"En Caillou es va parar a pensar. Què li agradava al pare per esmorzar?"

Doncs és bona. Donar d'esmorzar al pare o matar el pare psicoanalíticament parlant? Què vol dir "matar el pare" exactament? Que ja no és aquell Déu? Que l'has d'acceptar tal com és? Se'm complica l'entrada i he de marxar. Potser reprendrem el tema en aquest divà tecnològic. Coi de Caillou.


Tornem-hi

Doncs em sembla que no matarem pas ningú, i menys el pare. Al meu li agrada esmorzar variat. Coi de Freud.

He buscat al google "matar el pare" i he topat amb "No hi ha pares perfectes" de L'ofici de viure."Només ens hem de preocupar en el cas que el nen ens trobi perfectes". "Tot fill està condemnat a estimar i a odiar alhora els seus pares per després seguir el seu propi camí". "Els nens comencen estimant els pares, després els jutgen i de vegades fins i tot els perdonen" (Oscar Wilde). "El reto más importante del ser humano es ser padre". "Deixem en pau els nostres pares externs reals i treballem amb els pares interns". "Mata el teu pare i mata la teva mare" (Buda) (esperem que metafòricament, Freud). "Està bé no ser perfectes". "Si no tinc apreci per mi tampoc en puc tenir pels pares". "Has de ser feliç per fer feliços els teus fills".  "No esperis que els teus pares canviïn".

Sí, perquè es parla molt de l'amor dels pares pels fills i menys de l'amor dels fills pels pares, i molts problemes psicològics estan relacionats amb aquest amor, aquest amor que pot/ha d'acabar en agraiment, diuen. I per tot això en Caillou prepara l'esmorzar per al seu pare i per a tota la família... però s'oblida del seu. Coi de blog.


No sé si hi ha alguna cançó dedicada al pare però a la mare n'hi ha almenys dues de genials, a cual más desgarradora: Mother de John Lennon i Mother dels Police.

dilluns, 19 de juliol de 2010

Tots contents en una festa...

Gemma: Què és la felicitat?
Sara: És tots contents en una festa

Una versió més acurada apunta que és una festa "que hi hagi txutxes".

M'agrada aquesta visió de la felicitat, perquè hi ha alegria (en aquest estadi dels 3 anys em sembla que no es distingeix "estar content" d"'estar feliç" i potser no hi ha tanta diferència). Se m'acuden alguns elements més que es relacionen amb la felicitat: autoestima, autorealització, confiança, benestar (difícilment seran feliços els 1.020 milions de persones que passen gana al món, segons vaig llegir ahir).

Apel·larem al pseudoatzar, com fem sovint en aquest blog, i veurem què en surt.

De Bertrand Russell, The Conquest of Hapiness (comencem forts):

"The pleasure of work is open to anyone who can develop some specialised skill, provided that he can get satisfaction from the exercise of his skill without demanding universal applause."

"All unhappiness depends upon some kind of disintegration or lack of integration; there is disintegration between the self and society where the two are not knit together by the force of objective interests and affections. The happy man is the man who does not suffer from either of these failures of unity, whose personality is neither divided against itsef not pitted against the world."

De Gottfried Kerstin, 99 maneras de ser feliz... y 99 recetas budistas para vivir en plenitud (de ple en l'autoajuda):

"Si pasas una epoca de mucho estrés, una sesión de cine te permitirá desconectar de los problemas durante un par de horas." (Aquesta és profunda, cine cine cine cine, más cine por favor... clara inspiració budista).

"Para quién vives, para ti o para los demás? El deseo de agradar en todo momento a los que nos rodean comporta un importante riesgo: podemos acabar no sabiendo cómo somos en realidad. Aunque parezca una obviedad, lo esencial no es lo que el mundo piensa sobre uno, sino lo que uno piensa de sí mismo. Puesto que las opiniones externas, las modas y tendencias cambian constantemente, guiarse por ellas nos lleva sin lugar a duda a la insatisfacción."

I tornem a la filosofia amb Schopenhauer i el seu Arte del buen vivir:

"El hombre más feliz es, pues, el que pasa la vida sin grandes dolores, tanto en lo moral como en lo físico, y no el que tiene de su parte las alegrías más vivas o los goces más intensos. Querer medir por éstos la felicidad de una existencia es recurrir a una medida falsa. Si a un estadio libre de dolor viene a agregarse la ausencia del tedio, entonces se logra la felicidad en la tierra en lo que tiene de esencial, porque lo demás no es más que quimera." (Està clar que no estaria d'acord amb la teoria sariana de la felicitat...).

I per acabar fem entrar a la festa Àlex Rovira amb La bona vida:

"Angoixat, el deixeble va anar a veure el seu mestre i li va demanar: -com me'n puc alliberar, mestre? El mestre li va respondre: -Amic meu, qui et lliga?" Conte hindú

I així, tots contents, alliberats, reunificats, davant una gran pantalla de cinema, amb txutxes i crispetes, tranquils, celebrem la felicitat, allò que quan es té ja ha passat.

P.S. Quan em pregunten per la Sara, sovint dic que és una nena feliç. I és veritat, té aquella felicitat natural que tenen la majoria de nens. Avui em deia un amic que no li interessava el concepte de felicitat. A mi sí, potser perquè sóc del tipus Icantgetnosatisfaction plasta. O estic d'aquest tipus. I no sé com acabar aquest paràgraf... tots contents en una festa!


Posarem una cançó de bon rotllo: Happy Together, The Turtles.